Notas de ensueño

Bellas letras llegan a mi oído,

al son de mágicos instrumentos,

algo de celestial tiene ese sonido,

entre irreal y dulce

que oyes en aquellos momentos.

Una voz diáfana,

parece el canto de una sirena,

parecen voces de otro mundo,

susurros en la oscuridad,

bella oscuridad de los amantes.

Notas de ensueño,

que llenan de alegría,

para aquellos que la sienten,

para aquellos que aman.

(c) Lluís Carrera Carátula Diz mil millas25/11/1987

Anuncis

Renunciar a ti

Mi corazón no quiere decir adiós,

estoy seguro de que tienes razón

pero mis labios

necesitan tocar los tuyos.

Seguro que me he ganado

una plaza en el Infierno

por envenenar todo lo puro y precioso

que en ti existe.

He convertido tu sonrisa

en amargas lágrimas,

he cogido tu mano

y te he guiado al Purgatorio.

He intentado atrapar a un ángel

y lo he fastidiado todo.

He caminado por el Cielo sin permiso

y tengo que pagar mi delito.

Tengo que irme, decir adiós,

pero soy una estúpida

y asustada criatura

incapaz de renunciar a ti.

(c) Lluís Carrera 26/04/2014

Que per què escric?

Cada vegada que em pregunten per què escric, em quedo mut… en part per la meva dificultat de paraula, però potser la pregunta seria diferent…com és que no escrivim més tots plegats? Com a passió, com a teràpia…no seria més fàcil escriure allò que tenim tan endins que vol sortir i que ens forada l’ànima? Jo crec que molts de nosaltres seríem capaços de escriure pàgines i pàgines sobre les coses que estimem, que ens turmenten…o fantasies en llocs llunyans, de veritat no heu sentit alguna vegada la necessitat de convertir en paraules l’aroma de les flors, el cant dels ocells, la mirada d’una noia bonica?

Potser estic tocat de l’ala, però crec que molts de nosaltres desistim perquè pensem que no tenim qualitat, o que és una bajanada…jo he estat cometent el mateix error tota la meva vida. Però a partir d’ara us dic que mai més, aquesta és la meva feina, no la que em dóna de menjar és clar, sinó la que allibera la meva ànima. “Miracle a l’Infern” va començar com una història sense cap ni peus, una obsessió que es movia per dins meu…personatges que reclamaven sortir a la llum, pràcticament s’escrivia sola, començava a teclejar i tot seguit una tempesta de paraules acudien al meu rescat.

Estic convençut de que si pregunteu a cinquanta persones dels seus motius per escriure tindreu cinquanta respostes diferents, aquesta és la màgia d’aquest ofici del que sóc només un aprenent, com a éssers humans som complexos…criatures lluminoses  en un firmament pintat a una paret, una espècie fabricada a base d’errors, alguns terribles però molts d’altres meravellosos.

Hi ha moltes maneres d’escriure les històries, estils, modes, gèneres…però al final és la essència de nosaltres la que queda, ànimes nues que esperen ser vestides amb l’escalfor dels que ens llegeixen. Però també hi ha moltes maneres de llegir les històries, i totes bones sempre que ens acabem convertint en un personatge de la novel·la, entrar en contacte amb el que vol expressar l’autor…fer l’amor amb les paraules, riure o plorar com les criatures que sorgeixen de les pàgines.

I ara que he obert els ulls i he vist el que vull fer, no puc parar de somiar; i quan més obro els ulls, més m’endinso en el meu somni.

La Soizick, la Keo i altres mites (Fragment descartat de Miracle a l’Infern)

Saint-Malo, 13 de gener de 2157.

A través de la finestra podia veure protegida per l’escalfor de la meva habitació com queia la neu al carrer de forma insistent, avui no havia anat al Institut a causa de l’alerta de temporal de neu que afectava tota la costa bretona. Em trobava refugiada en el confort de la meva habitació de colors acollidors; en comptes de sortir a jugar al carrer amb la neu com qualsevol noia de la meva edat, havia dedicat tot aquell dia de cru hivern en conscienciar-me i preparar-me per tirar endavant el que volia fer. M’havia decidit a fer-ho aquella mateixa tarda amb en Michael; no físicament ,és clar, doncs ell vivia molt lluny, en una ciutat de l’altra banda del Canal de la Mànega, el que faria servir seria el programa d’imatges sòlides en 4D del sistema de xat de la xarxa global. Algunes de les meves amigues ja ho havien provat i deien que era fantàstic, com estar realment amb aquella persona, però la pega era que l’experiència durava només uns trenta segons doncs era el temps que trigava el sistema en detectar que dos menors d’edat estaven realitzant un acte sexual per via electrònica. Per això m’havia posat una bata fàcil de treure sense res a sota, volia gaudir d’aquells trenta segons al màxim sense cap entrebanc.

A causa del meu sobrepès, els nois del Institut no es fixaven gaire en mi; pitjor encara, se’n reien cruelment a les meves esquenes i de vegades a la meva pròpia cara. Per això, l’únic noi amb el que havia gaudit d’una relació amistosa (potser podria dir sentimental) era en Michael, malgrat que no ens havíem vist mai en persona coneixíem tots els detalls íntims l’un de l’altre. En Michael i jo havíem nascut el mateix any, sols que ell compleix avui els setze anys i jo no els faré fins a juliol, per això volia fer-li un regal d’aniversari molt especial, un que esperava que no oblidaria mai. Estava tan enamorada d’ell que no em preocupava cap altra cosa més que un possible rebuig del meu estimat. M’omplia de neguit el fet de restar esperant el moment en que en Michael es connectés a la xarxa, cosa que va fer a cosa de les cinc.

– Hola Soizick, tenia un munt de missatges teus a la cell card. Ja saps que no em deixen portar-la al Institut, ja em van robar una l’any passat i fou un embolic per recuperar tota la informació.

– Avui no hem tingut classe a Saint-Malo a causa del temporal de neu i estava impacient per felicitar-te, amor meu – després de dir-ho em vaig posar vermella, no havia dit mai “amor meu” a ningú. Però, què diantre, jo l’estimava amb totes les meves forces, ell hauria d’assumir-ho o rebutjar-me d’una vegada per totes.

– Moltes gràcies, estic molt content de que te n’hagis recordat. Ja saps que ets una persona molt important per a mi, crec que la més important – va fer com si no hagués sentit el “amor meu”, com sempre era prudent i educat i mesurava les seves paraules.

– De fet, tinc un regal per a tu – estava realment excitada i amb unes ganes boges de treure’m la bata – és una cosa molt especial.

– Sí, què és? Estic molt nerviós.

– Hauràs de connectar el 4D – em vaig adonar que havia posat una veu insinuant, com si es tractés d’un xat eròtic de la “xarxa golfa”.

– Això està fet – respongué en Michael, que no donava la sensació d’haver-se adonat de les meves intencions – i connectaré també l’administrador d’escenaris per estar com a la teva habitació.

A l’instant va aparèixer una imatge sòlida d’en Michael, era com si el meu amor estigués a l’habitació, podria tocar-lo i ell ho sentiria. La imatge d’en Michael era una recreació tàctil tan perfecta que costava diferenciar-lo del real, ho havia experimentat en pel·lícules però no en un xat amb una persona de la que estava perdudament enamorada. Em va fer un petó als llavis que em pujà al cel, ignorant si un de debò seria igual de meravellós doncs era el primer petó que em feia un noi encara que fos virtual.

En Michael va donar-se una volta per la meva habitació observant fixament tots els detalls, com si avalués la meva personalitat mitjançant els objectes que m’envoltaven. Va tocar les meves maquetes d’aviació i va mirar els pòsters canviants que reflectien escenes de diferents aparells voladors de totes les èpoques. Les coses que estaven repartides per la meva habitació d’una forma acurada formaven part de mi igual que els meus ulls o la meva cara; aquelles andròmines expressaven somnis i frustracions, il·lusions i complexes, aquell dormitori era tan jo com jo mateixa. Les parets i els mobles estaven pintats per mi en els colors amb els que em sentia identificada, el blau que em donava pau, amb trossos violetes i roses que afirmaven la meva feminitat…una feminitat que havia despertat i que buscava manifestar-se, reafirmar-se en el meu cos i la meva ànima, tota jo estava experimentant el trànsit de nena a dona, una metamorfosi en la que havia de substituir les joguines per les sensacions, de dormir amb un osset a compartir els meus llençols amb la persona que més estimo.

– T’agrada el meu santuari, Michael? – vaig intentar captar la seva atenció – És l’únic lloc al món on puc ser jo mateixa.

– És una habitació preciosa Soizick, però no sembla de noia, les maquetes d’avions són increïbles i els pòsters de la història de l’aviació són una passada.

– Ja t’ho havia dit. Vull ser pilot, però no sé si m’admetran a l’acadèmia de vol.

– Faràs tot el que et proposis.

– Gràcies, ara és hora de donar-te el teu regal – vaig descordar-me la bata i la vaig deixar caure, deixant el meu cos nu enfront d’aquella representació d’en Michael.

– Què fas? Estàs boja? Ens expulsaran de la xarxa – la seva cara era de rebuig, em va fer sentir la persona més lletja del món.

– Et faig fàstic? M’havies dit que em trobaves preciosa – em sentia tan estúpida que vaig començar a plorar. Em vaig tapar amb les mans el que vaig poder totalment avergonyida.

– I et segueixo trobant preciosa, Soizick, sols que no m’esperava això. Aquestes coses estan controlades pels programes del Tribunal de Menors, podrien avisar els nostres pares.

– Toca’m si us plau, en quinze segons es tallarà la comunicació – em vaig acostar a la imatge d’en Michael en un darrer intent de fer alguna cosa.

– Ho sento – després de dir això desaparegué.

A causa d’aquell menyspreu vaig començar a plorar totalment histèrica, tant que la mare em va sentir i va pujar de seguida molt espantada. Em va cobrir de seguida amb la bata i va provar de consolar-me. Vaig trigar deu minuts en asserenar-me, aleshores la mare em va ajudar a posar-me el pijama i em va conduir a la cuina. La meva sobreprotectora mare em va fer una xocolata desfeta i me la va posar sobre la taula.

– Em posaré com una vaca, Mare. Què dic? Ja sóc una vaca. Hauria d’estar menjant el meu sopar de dieta.

– Ets una nena molt bonica, una mica de xocolata no et farà cap mal.

– Ja no sóc una nena, Mare, sóc una dona lletja i grassa com una morsa.

– Tot això és per culpa d’un noi?

– No, sóc jo. No puc parar de menjar, per això sóc la riota de tothom. Mira’m Mare, qui vols que s’enamori de mi si jo mateixa em faig fàstic?

– Ha estat en Michael, oi? – la Mare no era gens ximple, em coneixia millor que jo mateixa i va lligar caps de seguida.

– Sí, m’ha mirat com si fos un monstre.

– No haureu fet…

– No, Mama, i jo ho desitjava amb bogeria.

– Encara ets una nena, Soizick, no estàs preparada per tenir relacions sexuals ni que sigui mitjançant una màquina. Si t’entregues a qualsevol et faran molt de mal.

– No em tornis a dir nena, Mare, sóc una dona.

– El que tu diguis, amor meu.

– Perdona Mama – vaig adonar-me que la estava fent pagar els plats trencats a la persona que més m’estimava d’aquest món – tu no tens la culpa, seré sempre la teva nena, t’estimo.

– Jo també t’estimo, petitona meva, però promet-me una cosa.

– No ho tornaré a fer, tots els homes són uns porcs.

– Tots, menys el Pare.

– Sí, menys el Pare…per cert, on és?

– Ha trucat, haurà de fer nit a Avranches per la nevada, l’autopista està tancada al trànsit.

Van passat molts dies, potser tres setmanes o més, no agafava cap de les trucades que en Michael em feia a la cell card i ni molt menys acceptava les seves invitacions mitjançant la xarxa global; però aquell dia havia decidit que li expressaria els meus sentiments i el faria acabar amb aquell assetjament, ja s’havia rigut prou de mi.

– Hola Michael – la meva veu no ocultava la meva ira.

– M’odies molt, Soizick? – posà cara de pena. Em costava mantenir l’enuig amb els ullets que em feia, potser no feia bé però l’estimava de tot cor.

– T’agrada burlar-te de les noies grassonetes? – vaig preguntar-li entre llàgrimes.

– És clar que no – va aturar-se i prosseguí – per a tu és molt fàcil fer una cosa així doncs la teva habitació és una peça allunyada en el segon pis d’una casa gran. Jo visc en un pis de dimensions reduïdes i la meva habitació és a tocar del menjador.

– De debò que no és perquè et faig fàstic?

– Fàstic?, és clar que no, ximpleta. Jo t’estimo. Però quan fem l’amor serà de veritat i no mitjançant una maquineta que ens talli el rotllo als trenta segons.

– M’agrada molt el que em dius – vaig plorar emocionada.

– Ara vull dir-te una cosa, és molt important.

– Quina cosa?

– M’he inscrit a l’Acadèmia de Vol de la Marina d’Anvers, a Flandes, ja saps que el meu pare és pilot de l’Armada. Et passo l’imprès telemàtic perquè l’omplis.

– No ho trobes molt precipitat? No som una mica joves?

– No volies ser pilot? Aquesta és la teva oportunitat i a més hi serem junts, a Anvers tenen un programa per ensinistrar adolescents en el pilotatge de tota mena d’aeronaus i a més la matrícula és gratuïta.

– He de dir-ho als meus pares.

– M’ho imagino, però a l’abril tanquen les preinscripcions. Si bades massa et quedaràs fora i és una oportunitat única, potser no tornaran a fer una convocatòria igual mai més.

– Hauré de perdre pes.

– L’esforç val la pena, no? Estarem junts.

Em costà gairebé una setmana sencera convèncer als meus pares però això fou extraordinàriament fàcil comparat amb el repte de perdre pes, el meu IMC superava el 31 i havia de quedar per sota de 28. Estàvem al febrer i em pesarien la primera setmana de setembre, el mateix dia de la formalització de la matrícula provisional que havia de fer-se a Caen. Pel que havia llegit en les instruccions de matrícula, l’Armada havia trobat una tècnica per la qual aconseguien que els adolescents fossin capaços de pilotar qualsevol aparell abans de complir la majoria d’edat doncs la seva capacitat d’absorbir coneixements i capacitats eren clarament superiors a la dels adults. El repte era perdre una mica més de deu quilos en aquests mesos, si ho aconseguia encara seguiria estant obesa però dintre d’uns paràmetres acceptables per pilotar un avió.

Anvers, Acadèmia de Vol de les Dues Armades, 10 de setembre de 2157.

La Marina m’acabava d’admetre oficialment com a aspirant a cadet, vaig aconseguir el IMC exigit pel Ministeri molt justeta, quatre-cents grams més i hagués estat exclosa d’aquell somni. Els meus pares no estaven gaire convençuts de deixar-me sola en aquella caserna militar en companyia d’adolescents tan o més cruels que els del meu institut, i per això em van intentar treure l’idea del cap de totes les maneres possibles, però el meu desig de volar i de poder estar amb en Michael ho eren tot per a mi. I va arribar l’hora dels adéus.

– No sé si deixar-te aquí, filla meva – el pare no podia contenir les seves llàgrimes – els militars són molt diferents de nosaltres.

– Estaré bé, Pare. És més, si me’n penedeixo jo mateixa us cridaré perquè em vingueu a buscar, paraula.

– I arribarem tan aviat com puguem – va respondre la meva mare.

– Us estimo… – mentre els veia marxar, se’m feia un nus a la gola, i si en Michael no hi era?

Només havien marxat els pares, vaig rebre els primers insults i crits, doncs una sergent realment desagradable em donava la benvinguda amb les ofensives paraules “espavila maleïda foca malcriada” i “d’aquí sortiràs o morta o amb les ales d’alferes”. Aquella sergent va fer formar les noies separadament dels nois, que van desaparèixer seguint a un altre sergent. Vam entrar a l’edifici amb les nostres maletes i aquella sergent va començar a repartir unes enganxines blanques.

– Poseu el vostre nom en la enganxina i fiqueu-la en un lloc visible de la vostra maleta. Després us haveu de despullar i posar tota la roba en la vostra maleta, a partir d’aquest punt no podeu portar cap peça de roba civil. Ja recollireu la maleta després d’ubicar-vos en les vostres companyies – mentre em despullava ja vaig començar a sentir les riotes, les mateixes que sentia en els vestuaris del Institut, per què són tan cruels les adolescents? Estava tan avergonyida, que em vaig deixar les calces posades.

– Tota la roba! – va cridar la sergent mentre estirava de l’elàstic de les meves calces, aquells crits van venir acompanyats de les riotes de les meves futures companyes de classe.

Entre llàgrimes vaig entrar a les dutxes de la caserna, la confusió del moment feia que ens anéssim donant empentes entre nosaltres, algunes noies reien i unes altres ploraven espantades com jo mentre les nostres carns nues anaven xocant pel recorregut. Aquella inhumana instal·lació era com una mena de túnel de rentat de cotxes, l’aigua i el sabó sortia de les parets, després caminaves uns metres i dolls d’aigua neta a pressió t’esbandia i finalment un potent ventilador d’aire calent t’assecava. Després, vaig haver de recollir la roba d’un mostrador, primer em donaren un bolic per posar tota la roba i després vaig haver de suportar les riotes de les cadets més veteranes encarregades de repartir la roba.

– Tindrem un petit problema amb les talles, recluta, no em queden calces XXXXXXXXXXXXXXXXXXXL per a aquest cul tan immens.

– Talla XL, si us plau.

– Tanga o de coll alt? – vaig tornar a plorar, per què tothom m’humiliava? Potser aquelles llàgrimes van entendrir aquella noia que va rectificar, o potser temia una esbroncada d’algun comandament que pogués estar observant l’escena – ho sento, aquí tens la roba de la teva talla, vesteix-te d’una vegada i no ploris més.

Un cop vestida amb aquell uniforme verd, vaig agafar el bolic i vaig seguir a la resta de noies cap a les naus que serien els nostres dormitoris. La nostra companyia es composava de quatre naus, en dues d’elles dormien els nois i en les altres dues les noies. Dintre de la mateixa companyia hi havia reclutes com jo junt amb cadets de primer i de segon any. El programa pròpiament dit s’iniciava passades les festes de Nadal, un cop passada la selecció final, de fet les proves d’acceptació definitives eren el dia dels innocents, això volia dir que segurament em menjaria el raïm a casa meva rebutjada per la Marina.

Amb tot l’enrenou em vaig acabar saltant el dinar, estava adolorida i afamada, vaig fer un gran esforç per no fugir d’aquell manicomi. Amb molt de gust hagués trucat al pare perquè vingués a recollir-me, però si volia aconseguir el meu somni no podia rendir-me tan fàcilment. Els suboficials ens van donar la tarda lliure fins a l’hora de sopar, així que vaig sortir al pati per observar la gent que es trobava tan perduda com jo. Vaig veure que hi havia una colla de nois fent cua per tallar-se el cabell, vaig pensar que potser no m’havia assabentat de l’avís per les noies. Vaig començar a preguntar als nois, les respostes i les riotes foren tan doloroses com les que venien de les noies, tret d’un xicot alt que tot just sortia gairebé rapat de la perruqueria.

– He sentit que les noies passareu demà després de dinar – les seves paraules eren tendres i amables, tot i que la seva veu s’entretallava.

– Què potser et faig por?

– No, és que no estic acostumat a parlar amb noies, tret de la meva germana és clar. Però ella no compta, som bessons, és com parlar amb mi mateix.

– A mi també em deixaran com a tu? Vull dir… – vaig assenyalar-me el cap.

– Oh, no! La ginoide que ho fa té un programa específic que té en compte el gènere, com ets una noia et deixaran mitja melena, hi han fotografies a la paret perquè no hi hagi mals entesos. Les autoritats no volen que les persones es dediquin a tallar cabells perquè s’han produït situacions molt cruels d’abús contra reclutes.

– Encara bo, només em faltaria estar rapada. Per cert, sóc la Soizick.

– Jo em dic David – de forma sorprenent, aquell noi tímid em donà un petó a cada galta, un costum mediterrani al que no estava acostumada – perdona als altres nois, es pensen que rient-se dels demés són més homes, però això només els converteix en una colla d’imbècils.

– Et volia demanar una cosa, David.

– El que vulguis.

– Vull que busquis un noi.

– Oh! – vaig veure la cara de decepció d’en David, em va fer una mica de pena – un noi, és clar.

– Ho sento David si t’has fet una idea equivocada, però tinc un xicot i és a l’Acadèmia. Si et serveix de consol a tu et trobo més maco físicament que no pas a ell.

– Perdona, no esperava que se’m notés, digues-me el seu nom, preguntaré per ell.

– Michael Lagarde, malgrat això espero que siguem amics.

– És clar, em sento molt sol aquí…aquesta gent és molt rara, aquests militars estan com una cabra.

– No ho diguis gaire alt sinó estaràs de tornada a…

– Barcelona.

– Si et senten podries veure’t esmorzant a Barcelona.

– Ho tindré en compte, Soizick, és un nom molt maco. No l’havia sentit mai…

Arribà l’hora de sopar, ens van fer entrar per un passadís on s’havia d’agafar una safata metàl·lica i un got de vidre, els coberts ja els duia a la butxaca doncs venien amb el bolic de la roba. En el següent passadís, tres nois anaven posant cadascú primer plat, segon i postra, m’hauria d’acostumar a fer cua per tot en aquell lloc. Un cop travessat el passadís, hi havia un menjador gran ple de taules per a quatre persones cadascuna, vaig seure en una d’elles esperant que algú s’assegués. Tothom passava de llarg entre rialles, i en aquell moment arribà en Michael acompanyat de dues noies.

– Michael! – vaig exclamar.

– Soizick, que bé que et veig!

– Vols seure al meu costat?

– Ho sento, ja havia quedat de compartir una taula amb més gent.

– Amb elles?

– Alguna objecció? – va preguntar una de les noies amb certa sorna. Donava la sensació de que aquella noia era una mica més que una simple amiga.

– Em menysprees per segona vegada – vaig afirmar enutjada – he vingut aquí per estar amb tu.

– No és el que et penses, Soizick.

– Et repeteixo que he vingut per tu Michael, potser no vols saber res de mi? – estava a punt de plorar, no sé si pel desengany o per aquella sensació de ser una idiota que m’ennuegava.

– Marxem – li va ordenar la mateixa noia d’abans – que el menjar es refreda…

Vaig marxar sense sopar del menjador, vaig buidar la safata en un contenidor de la sortida i vaig dipositar la safata en una taula preparada a aquest efecte. Vaig caminar uns metres i vaig asseure en un dels graons que hi havia al costat de les cuines, i em vaig posar a plorar desconsoladament recolzada en una paret ronyosa. No van passar ni tres minuts que vaig sentir com una mà m’acariciava el cap per sobre de la gorra.

– Soizick, ei, què et passa? – Era en David, portava una granota de treball i feia la mateixa olor que el menjar que ens havien donat per sopar.

– David, què fas aquí? No hauries d’estar sopant?

– M’ha tocat el servei de cuina. En deu minuts he d’anar a rentar les safates. Qui ha estat el malparit que t’ha fet plorar?

– En Michael, està amb una altra noia. S’ha rigut de mi des del principi.

– Vols que li trenqui la cara?

– I què en trauries d’això? T’expulsarien i jo em quedaria sense l’únic amic que tinc en aquest infern. Espera fins que em facin fora per no superar les proves físiques.

– I si jo t’ajudo?

– Què vols dir?

– No sóc gaire bon estudiant, però com a atleta no crec que hi hagi ningú en aquesta base que pugui córrer més ràpid que jo.

– On vols arribar?

– L’única prova en la que veig que pots tenir problemes és a la de la pista d’instrucció. Jo t’ajudaré a fer-la en menys de vint minuts o quedarem exclosos tots dos…

– Faries això per mi?

– El que necessitis, no et puc demanar que m’estimis doncs no em vull aprofitar de la situació, però sí vull que confiïs en mi, o passem el tall tots dos o marxarem junts d’aquesta acadèmia.

– És el més semblant a una declaració d’amor que m’han fet…

– Em conformo amb el que tu em vulguis donar.

Barcelona, 15 de febrer de 2159.

Havia fet un gran esforç per aprendre català en les meves hores lliures, d’aquesta manera vull assegurar-me que en un futur podré fer-me passar com a ciutadana autòctona d’aquest país tot i el meu aspecte oriental. No en va els descendents d’oriünds del Sud-est Asiàtic que vivien en aquesta terra s’acostaven al milió de persones, la majoria ciutadans catalanoparlants de ple dret i pertanyents a la classe mitjana. Tot i així, fins que no tingui un accent prou acurat m’estimo més fer servir la meva identitat laosiana, Keosaychay Parmukasarn, un nom que causa certes rialles en aquesta terra. Tinc seixanta anys, però només n’aparento uns vint, és per això que em passo la vida fugint d’un lloc a un altre. Fugir és l’únic que conec des que tinc memòria, per precaució he de desaparèixer quan se suposa que hauria d’haver envellit però no ho he fet; ara que la meva mare és morta he de fugir sola, ai…la mare, els darrers anys vaig haver-me de fer passar com a neta seva.

Aquesta cosmopolita ciutat que m’acull està lluitant de valent contra l’augment del nivell del mar que se la va cruspint metre a metre sense mostrar cap mena de pietat; per això cada dia centenars d’obrers treballen molt dur per aixecar una immensa barrera al port per evitar que l’aigua entri pels seus carrers i la preciosa Barcelona desaparegui com ja ho va fer la impressionant Venècia fa pocs anys. Són incomptables les ciutats que es troben en la mateixa situació, afortunadament la meva Vientiane no és una d’elles en no estar tocant la costa. L’aigua del mar penetra pels túnels del metro, per les clavegueres, pels soterranis d’algunes cases i ha inutilitzat una bona part de la xarxa ferroviària. Porto sis mesos vivint a Barcelona i gaudint d’aquesta urbs càlida i mediterrània, gran i petita alhora, prosaica i poètica, una ciutat de contrastos entre mar i muntanya, modernitat i història, una nació en ella mateixa. Treballava en una oficina d’informació i turisme gràcies a que en la meva llarga vida de fugides per arreu del món havia tingut el privilegi d’aprendre a parlar un munt d’idiomes, però només era una ocupació provisional mentre estudiava Dret online en la Universitat Virtual Atlàntica.

Aquell dijous vaig decidir anar de botigues i en enllestir la meva feina vaig adreçar-me cap al Portal de l’Àngel per comprar-me alguna cosa especial, potser unes sabates de taló altíssimes o unes arracades, o què tal llenceria una mica picant? El fet era poder tenir unes hores per a mi i desconnectar de les complicacions de la meva vida…o complicar-me-la encara més, potser trobar algú interessant que omplís el forat que tenia en el meu cor. No era una buscona, però m’agradava que em miressin els homes i les dones, en certa manera sabia que el fet de veure una dona guapa produïa un efecte beneficiós en les persones.

Quan era just a punt d’entrar al Portal de l’Àngel des de Plaça Catalunya algú va arrabassar-me la bossa d’una violenta estrebada i em va fer caure sobre la vorera, en impactar al terra vaig sentir com el braç esquerre feia un espetec i després m’envaí un dolor insuportable mentre veia com aquell malparit corria amb la meva bossa tan ràpid que ningú pogué aturar-lo.

Vaig quedar estesa a terra plorant com una magdalena pel dolor i la impotència, en una fracció de segon el meu món s’havia ensorrat, estava indefensa en una ciutat estranya. Aleshores un home d’uns cinquanta anys va allargar-me la mà.

– Dóna’m la mà, noia, t’ajudo a aixecar-te.

– Crec que m’he trencat un braç – per un moment no sabia si aquell home m’havia entès doncs la frase l’havia pronunciat entre sanglots.

– Aquest? – va assenyalar el meu braç esquerre. Vaig assentir amb el cap, acte seguit va passar-se el meu braç sa pel seu coll i em va aixecar com una ploma, suaument, mirant de no fer-me cap mal.

– Pots caminar? – afegí l’home.

– Sí, però a la meva bossa ho tenia tot, les claus de casa, els diners, el passaport, la cell card – em vaig posar a plorar – estic perduda, ara mateix sóc una sense papers i a sobre pot entrar qualsevol a casa meva.

– Mentre anem a un centre d’assistència mèdica, pots cancel·lar-ho tot i demanar còpies, agafa la meva cell card i fes les trucades que calguin.

– No voldria abusar.

– Tinc dos fills només una mica més joves que tu, m’agradaria que en les mateixes circumstàncies trobessin algú que els ajudés. Per cert, jo em dic Joaquim, i tu?

– Keosaychay.

– T’enfades si et dic Keo? És un nom una mica difícil per a mi.

– Cap problema, Keo em fa gràcia, el faré servir a partir d’ara amb tothom.

Mentre anàvem de camí al centre mèdic vaig fer les gestions oportunes seguint les instruccions d’en Joaquim, denuncia inclosa. Aquell gentil cavaller va acompanyar-me a la sala d’espera tot el que van trigar en agafar-me per enguixar-me el braç i quan vaig sortir estava a la porta esperant-me per dur-me a casa. D’alguna manera, la meva ànima sabia que no era un pervertit que volia muntar-s’ho amb una joveneta lesionada. No sé per què vaig veure en ell l’home de la meva vida i per això de forma inconscient vaig fer-li un petó als llavis.

– No vull que et facis una idea equivocada, Keo – va dir aquell home, de forma seria però sense mostrar enuig – ets una noia molt bonica, però podries ser la meva filla. No seria adequat i a més t’he ajudat desinteressadament i no a canvi del que tu i jo ens estem imaginant ara mateix.

– Perdona, ha estat un impuls, et trobo tan…meu.

– Què vols dir?

– És com si el destí hagués unit les nostres vides, potser si sabessis la meva edat real no em rebutjaries…vaja, no ho crec.

– Què tens, vint, vint-i-dos?

– Ara no t’ho puc dir, potser en algun lloc menys concorregut podríem parlar de nosaltres de forma distesa.

– M’ho pots dir pel camí, t’acompanyo a casa, segur que t’espera algú molt preocupat per tu.

– No m’espera ningú, estic sola a Barcelona, visc en un pis petit del carrer Tallers.

– Sola amb aquest braç? Ni pensar-ne, primer soparem per aquí i després et portaré a casa.

– I la teva família?

– La meva dona va morir fa un temps, i els meus fills seran fora fins dilluns, ningú em trobarà a faltar.

– Tu també sents alguna cosa cap a mi, oi?

– No m’ho puc permetre. Ets quasi una nena.

– D’això en parlarem després. Saps cuinar?

– Sí, no m’ha quedat un altre en enviudar.

– Doncs vine al meu pis, m’ajudaràs a preparar alguna cosa de sopar i t’explicaré un secret.

– Creus convenient fer entrar un desconegut a casa teva per explicar-li un secret? Et recordo que sóc això, un desconegut, i tu una joveneta indefensa amb un braç trencat.

– Per a mi no ho ets d’estrany, però necessito intimitat per demostrar-t’ho.

Per la meva condició no havia tingut mai cap relació sentimental duradora per por a que algú descobrís la naturalesa del meu secret, però aquell home era especial, era qui havia de ser. Va acompanyar-me més per educació que no pas per convicció fins a casa meva, a l’edifici de pisos de més de dos-cents anys on vivia. En arribar vaig picar el timbre del porter automàtic de la meva veïna, la que vivia a la porta del costat. Immediatament la cara de la meva anciana veïna va aparèixer pel monitor.

– Què t’ha passat noieta? I el braç? – preguntà aquella dona veient el guix del meu braç.

– M’han robat la bossa a Portal de l’Àngel i he caigut. Si no hagués estat per ell no sé on pararia ara mateix – vaig assenyalar en Joaquim.

– Puja, puja, que et donaré la teva clau – va obrir-se el portal.

En pujar al replà de la meva planta, la veïna obrí la porta de casa seva amb una copia de les meves claus a les mans.

– Ara que faràs filla meva? Vols que et faci una mica de sopar?

– No gràcies, en Joaquim m’ajudarà – i en observar la seva cara vaig afegir un comentari – no pateixis Mercè, és de confiança.

– Doncs que et milloris filleta, i avisa un manyà per a que et canviï el bombí.

– Demà mateix, no tinc més coses a fer amb aquest braç.

Tan aviat la Mercè va tancar la porta vaig explicar-li a en Joaquim que ella també vivia sola i per això ens ajudàvem entre nosaltres tot el que podíem. Vaig obrir la porta del meu pis, el pany era tan antic que encara requeria introduir una clau metàl·lica pel bombí. L’habitatge no era molt gran, però sí prou espaiós per a una persona sola o per a una parella de recent casats. Només treure’ns els abrics vaig agafar-lo de la mà per dur-lo a la cuina.

– M’ajudaràs a fer un Larb.

– Un què?

– Una especialitat de Laos.

– Ets laosiana?

– T’ho explicaré mentre sopem. Tinc una llarga història per contar-te i part d’ella es teva.

Amb la mà que em quedava operativa, que afortunadament era la dreta, vaig anar assenyalant el que en Joaquim havia d’agafar i feia els moviments a l’aire de com havia de preparar-ho. Al cap i a la fi, tal com li deia amb ell, aquell era un plat senzill si es coneixien els secrets de com especiar la carn de vedella i de posar els ingredients correctes i de presentar-ho com si fos una amanida. Fou un sopar prou amè, acompanyat d’un bon vi que guardava per a una ocasió especial i aquella m’ho va semblar força, l’Ocasió amb majúscula.

Malgrat la seva correcció i cavallerositat, vaig adonar-me de que en Joaquim no em mirava com a una filla, ho intuïa i el meu sentit no fallava mai, era a ell i a ningú més a qui havia d’entregar-me. Els nostres esperits suraven enamorats per l’ambient i s’entrelligaven d’una manera tan intensa com no ho havia sentit en tota la meva vida. Aquell home va quedar sorprès que fes el cafè a la manera antiga, molent els grans de cafè amb un molinet elèctric i després escalfant l’aigua amb una cafetera d’alumini que semblava més una peça de museu que no pas un estri de cuina; en la seva galanteria va voler ajudar-me, i el mer contacte de les nostres robes dintre d’aquella petita cuina semblava que produís espurnes. En sentir les seves mans en la meva cintura per passar darrere meu, vaig sospirar involuntàriament, un sospir que semblà més un gemec d’excitació que no pas una simple expulsió d’aire.

– Potser hauria de marxar, sento una cosa inapropiada, quelcom que un home de la meva edat no hauria de sentir per una noia com tu.

– No sóc una nena.

– Per a mi sí, ets una noieta que just acaba de sortir de l’adolescència.

– I si et dic que tinc seixanta anys?

– Diria que estàs boja o que m’estàs dient una mentida molt estúpida. Com has de tenir seixanta anys amb aquest aspecte? A dures penes deus tenir uns vint anys.

– I si t’ho demostrés?

– Com ho faràs?

– Aquest cafè és especial, he posat uns quants cabells meus i dues llàgrimes sinceres. Pren-te’l i relaxa’t prenent una mica de mi.

– Vols relaxar-me o drogar-me?

– Vull revelar-te el que la teva ànima ja sap però que la teva ment no ha assimilat, el meu objectiu és obrir-te la ment a la teva pròpia veritat, destapar la bena del teu ull interior. Serà un trànsit de sensacions entre nosaltres, una experiència única en la seva globalitat.

– Una mena de sexe sense sexe?

– El sexe només forma part d’una manifestació d’amor entre persones, el que jo t’ofereixo és coneixement vital en tota la seva extensió, trobaràs en mi les eines per lligar passat, present i futur. Podràs entendre el destí de la teva carn i de perquè som asseguts en aquest menjador.

– Bruixeria? És un conjur de màgia?

– No sóc una bruixa, no tinc poders ni faig conjurs màgics, Joaquim. Em temo que no conec prou bé el teu idioma com per explicar-t’ho amb propietat. Si ho experimentes ho entendràs millor, les coses que han de ser revelades apareixeran al teu davant d’una forma tan real com tu i jo. Jo també aprendré coses en aquest viatge, descobriré si realment ets l’home de la meva vida – en Joaquim quedà mut, no sabia què respondre’m, probablement se sentia com una presa que hagués caigut en un parany.

Vaig posar la cafetera a sobre d’un estalvi en mig de la taula, en Joaquim va servir-me a mi primera i després va omplir la seva tassa. Vaig aixecar la tassa i el vaig mirar.

– Perquè vegis que el cafè no té res de dolent me’l prenc jo primera.

– No he dit que desconfiï de tu.

– Els teus ulls sí, l’interior de les persones que estimo és transparent, ja no podràs enganyar-me mai. El meu cor serà teu per sempre.

– Ara em toca a mi doncs – ensumà el cafè i va fer primer un petit tast – és deliciós. Com pot sortir aquesta ambrosia d’aquell trasto ronyós?

– Pren-te tota la tassa i relaxa’t. Aquest cafè és diferent del que coneixes perquè les circumstàncies que t’envolten són especials.

En Joaquim va obeir no gaire convençut, però un cop va tornar a ensumar el suau aroma de la seva tassa aquell home va gaudir-la glop a glop mentre em mirava de la manera que jo estava desitjant feia estona. Estava assaborint molt més que un simple cafè ben fet, que de fet era un cafè que no tenia res d’extraordinari apart de ser un dels més cars del supermercat. El que importava més que el sabor del cafè era el significat que tenia per a nosaltres aquell moment, l’instant sensacional en el que una nova gamma de percepcions extracorpòries ens lligava, jo era ell i ell era jo. Un bon cafè era important per donar aquell punt de sabor al paladar que rematava el plaer d’una vivència diferent, una inversió de personalitats per conèixer-nos més en profunditat i experimentar un sentiment només reservat a uns pocs privilegiats. Ens estàvem unint en una simbiosi en que jo seria una mica ell i ell seria una mica jo, convertint-nos en éssers complementaris l’un de l’altre fins el moment de la mort d’un dels dos. En Joaquim va tancar els ulls i jo vaig seure en la seva falda, en obrir-los em va fer un petó en una galta mentre li queien les llàgrimes.

– Tot el que he vist és cert?

– Totalment. Tot el que has vist passarà en els propers anys – vaig assecar les seves llàgrimes amb la mà i li vaig fer un petó als llavis.

– És necessari tot aquest sofriment per als meus fills?

– Això els portarà a viure l’aventura més gran somiada per un ésser humà, però primer s’haurà de reforçar el seu caràcter.

– I dius que no tens poders?

– El poder és teu, jo només conec la manera d’ajudar-te a manifestar-lo. Tots som capaços de veure el futur si seguim un procediment de purificació espiritual.

– I nosaltres dos?

– Vols que t’expliqui el que has vist?

– No ho entenc. Estarem junts uns mesos i després et perdré? Aleshores quin sentit té enamorar-me de tu si m’abandonaràs en poc temps?

– Només serà temporal, amor meu, fins que tanquem el nostre cercle. Primer hauràs d’enfrontar-te amb la solitud absoluta.

– Quan serà això?

– Dintre d’onze anys.

– Per llavors tindré seixanta-dos anys i tu seguiràs quasi igual.

– Però serem una família i podrem ser-ho per sempre.

– Per sempre?

– Només si tu ho vols…

En Moses troba la Keo a Xangai, 12 d’abril de 2170.

Estava endormiscada a sobre del llit de la meva habitació de l’Hotel Howard Johnson Plaza quan algú va picar a la porta amb la mà. Jo no gosava d’obrir doncs tenia por de rebre alguna inoportuna visita que em descobrís i em portés a un laboratori per estudiar-me. Se m’esgotava la imaginació amb els noms i les dates de naixement, la Keo laosiana va haver de convertir-se en la Janet australiana per creuar aquella frontera, i tenia vint-i-tres anys de passaport en comptes dels setanta-un reals. Vaig decidir-me a preguntar sense obrir la porta.

– Qui hi ha?

– Hola Janet, sóc el teu pare.

– El meu pare és mort, es confon de persona.

– Et repeteixo que sóc el teu pare, ja sé que Janet és un nom fals igual que el de Keosaychay que feies servir fins no fa gaire. Fa setanta-dos anys en Juan Escalona va conèixer a una preciosa vietnamita anomenada Dong i va tenir una filla amb ella.

– N’hi han moltes Dong a Vietnam, és un nom molt comú.

– Però aquesta Dong es tornava boja pel préssec en almívar i sempre taral·lejava la cançó “close to you” quan feia coses a la cuina i es pensava que ningú l’escoltava..

– Descriu-me els seus pits, què tenien d’especial?

– Creus que és necessari? No ho trobo adequat parlar de pits ara mateix, estic al passadís d’un hotel per on es mou molta gent.

– Si afirmes que ets el meu pare deuries veure despullada la meva mare, almenys una vegada. Qualsevol home que hagués estat amb ella d’una manera íntima se’n recordaria dels seus pits.

– El seu pit dret era més petit i el remataven dos preciosos mugrons, ella deia que això la feia una dona especial.

Allò no ho podia saber ningú que no la hagués conegut de veritat, vaig obrir la porta. Va entrar un home que aparentava uns quaranta-cinc o cinquanta anys, baix i amb els cabells negres.

– Filla meva, ets el viu retrat de la teva preciosa mare.

– La meva mare va morir als vuitanta-nou anys i els seus cabells feia anys que eren blancs, en canvi jo en tinc setanta-un i sembla que acabi de sortir de la universitat. Necessito una resposta, per què sóc diferent dels demés? Per què al complir la majoria d’edat jo semblava encara una nena de sis anys?

– Ets una mutant per culpa meva, prego em perdonis.

– Per culpa teva? Explica’t.

– Fa setanta-dos anys em vaig sotmetre a un experiment genètic per prevenir l’Alzheimer, però el resultat no fou el que s’esperava. Les meves neurones es van començar a regenerar i vaig deixar d’envellir, o al menys no a la mateixa velocitat de la resta dels mortals. Durant el temps que vaig conviure amb el personal del centre mèdic secret que hi havia a Hanoi la teva mare i jo ens vam enamorar, el resultat és el que ja coneixes. La nostra esperança de vida és més o menys del triple d’una persona normal i la dels nostres fills també.

– Ho vaig sospitar ben aviat i per això no n’he tingut – vaig respondre amb veu de frustració – no vull tenir una criatura que es passi tota la vida fugint com jo.

– Vine amb mi, els Soldats de la Fe et protegiran com ho han fet amb mi.

– Ho sento, tinc una missió a complir.

– Saps que corres un gran risc? Si descobreixen el teu secret acabaràs en el laboratori de qualsevol país o empresa multinacional, seràs un conillet d’índies per a la resta de la teva vida.

– La persona que depèn de mi és una jove que corre un risc encara més gran. A mi ja no em preocupa el fet de morir, ja he viscut prou sent un monstre, em preocupa que mori una noia que té encara tota una vida per endavant o que un malparit la converteixi en una prostituta drogoaddicta.

– No vens amb mi aleshores?

– Ho sento molt Pare, necessito experimentar d’una vegada el que és tenir una família amb l’home que estimo i aquesta és la meva oportunitat.

– Tu mateixa, no et donaré més oportunitats.

– Ni jo te les demanaré, i si us plau no em busquis més, aquest encontre l’hauríem d’haver tingut fa més de seixanta anys. Vas fugir i ens vas abandonar a la meva mare i a mi.

– No sabia que la Dong estigués embarassada, no hagués marxat si me n’hagués assabentat, m’hagués quedat amb vosaltres.

– Però vas marxar, no la devies estimar tant a la mare. Jo no cometré aquest mateix error, m’espera una persona que necessita que algú la faci feliç.

– Doncs adéu filla.

– Adéu per sempre, Pare.

Tan aviat havia foragitat el meu pare de l’habitació, vaig trencar a plorar doncs aquella havia estat una de les decisions més dures que havia pres en tota la meva vida. Però aquella adolescent necessitava que una mà amiga l’apartés de la marginació en la que estava a punt de caure. Feia mesos havia rebut una trucada de la Gisela, la germana d’en David. Aquella dona em demanava que em fes càrrec d’una noieta desconeguda en el moment de que la fessin fora del centre de menors on estava confinada. Estava clar que no li devia res a la Gisela, ni tan sols a en David, però aquella era el senyal que esperava. Feia molts anys que necessitava formar la meva pròpia família i aquella era la meva oportunitat. Sé que en Joaquim encara no ha refet la seva vida i està sol, i no m’importa que en aquests moments quasi pugui semblar el meu avi; si ell m’accepta a mi i a la Jing serem una família i serem feliços per sempre més.

A l’endemà d’aquell incident, vaig anar a buscar a la noia al centre de menors del districte sisè de Xangai. Aquell orfenat era un edifici brut i estranyament trist, vaig entrar al vestíbul i vaig anar a preguntar al funcionari que estava al mostrador. Esperava que el meu mandarí fos prou bo com per poder explicar-me amb propietat i poder endur-me la noia sense massa problemes.

– Què desitja senyoreta?

– Venia a buscar la Hu Jing.

– Qui la demana?

– Janet Lafontaine, sóc l’advocada de família autoritzada per l’Estat Australià per sol·licitar la seva custòdia, que ha estat concedida pel jutge de menors de la Comuna de Xangai.

– Demà serà major d’edat, el que fa és una estupidesa. Qui vol una filla per un dia?

– Demà serà demà, aquesta noia avui encara és menor d’edat i tinc el document de la Comuna de Xangai confirmant que sóc la seva tutora legal.

– Vostè mateixa. Xiaohong – va avisar a una companya per el intèrfon – digues la Hu Jing que reculli totes les seves coses i que vingui immediatament a recepció.

Vaig haver d’esperar tranquil·lament tres quarts d’hora però finalment sortí per una porta una jove baixeta amb cara de nena, l’home del mostrador va assenyalar-me amb el dit i la noia va venir cap a mi.

– M’has vingut a buscar?

– Vinc de part de la Gisela, et portaré a la República Atlàntica, tindràs una vida millor.

– La Gisela? Com està? Aquella gent no va em deixar acomiadar-me d’ella, van enviar-me de tornada a la Xina sense dir-me res.

– Ara ja ha passat tot, d’avui en endavant ets la meva filla.

– Vols ser la meva mare? Per què? No em coneixes i a més ets massa jove.

– Tu i jo ens mereixem tenir una família. Avui dormiràs a la meva habitació de l’hotel i demà agafarem un vol amb destinació a Barcelona.

– Anem a Barcelona?

– T’encantarà, és una ciutat preciosa…

La Keo i la Jing.

La Keo pentinava els llargs cabells de la Jing amb la mà mentre pujaven per l’ascensor d’aquell pis de l’Eixample. La Jing rondinava, ja que com a adolescent que era reivindicava la seva adultesa.

– Prou mama, no sóc una nena petita, ja tinc divuit anys.

– No em diguis mama en públic, ara sóc la teva germana Janet. Estic cansada de dir-te que ningú ha de sospitar el que em passa, correm un gran perill. Vols que em tanquin en un laboratori per sempre més?

– D’acord Janet, perdona, és que ets tan bona amb mi…

– A més no voldràs que en Joaquim et vegi despentinada, has de causar-li una bona sensació si volem que sigui el teu pare.

En arribar l’ascensor al pis corresponent s’obriren les portes. Van sortir al replà i la Keo premé el botó del timbre d’una de les portes. Va obrir en Joaquim Lavall, el pare d’en David.

– No pot ser, Keo, la meva Keo?

– La mateixa, però ara em dic Janet – va donar un petó als llavis a en Joaquim, que va tancar els ulls per evocar altres temps.

– Passeu si us plau. Què us porta per aquí? Ja ha arribat el moment?

– Doncs sí, he vingut a demanar-te que m’acullis a mi i a la meva filla.

– T’he esperat molt de temps, ara ja sóc vell. No crec que puguem fer gaire bona parella, encara ets una noia joveneta.

– Ja saps que sóc més vella que tu malgrat aquesta carcassa, sé que si no passa rés viuré molt més que tu però et prometo ser la teva fidel esposa fins que la natura ho decideixi. El meu cor només ha estat teu i del teu fill.

– Tu i en David…?

– No em preguntis això, el que va passar a Vientiane no ha existit per a tu – la Keo estava decidida a mantenir aquells mesos de simbiosi en secret i no malmetre la relació d’en David amb la Camille – ningú pot saber el que vaig tenir amb el teu fill, tu tampoc amor meu. Pensa només que l’estimo com a un fill i així el vaig estar cuidant al llarg d’aquells mesos feliços, estava molt trist i s’enyorava d’aquells que ja no hi eren.

– I la noia? – va assenyalar la Jing amb el cap.

– Contribueixo a la nostra família amb una filla. La Gisela va demanar-me que em fes càrrec d’ella – la Keo la va empènyer una mica perquè s’acostés una mica més a en Joaquim.

– La Gisela és la dona més guapa del món – va dir la Jing – pobreta, aquelles meuques li van donar una pallissa per la meva culpa.

– Tens nom noieta?

– Em dic Jing – va respondre amb un enorme somriure que va deixar veure una dentadura blanquíssima.

– A partir d’ara seràs la Jing Lavall i em diràs papa.

– Som una família? – va preguntar-li la Keo a en Joaquim – de veritat?

– La més estranya del món, però espero que també la més feliç…som una família.

– Si us plau, Jing – va dir en Joaquim – vine amb mi que t’ensenyaré la teva habitació.

– Una habitació per a mi sola?

– L’habitació de la Gisela ara és teva, em temo que no la tornaré a veure mai mes.

– No diguis “mai més” – intervingué la Keo.

– Què vols dir?

– Saps guardar un secret?

– Ja saps que sí.

– Doncs quan anem al llit te l’explicaré…

Relat curt: La meva cosina Mari

IMG-20150205-WA0005

Una metamorfosi meravellosa

La mare del meu cosí Màrius i la meva són germanes; totes dues tenien una botigueta a l’Eixample molt a prop de casa i per això els caps de setmana ens portaven a la torreta que la iaia tenia a la platja, doncs dissabte era per a elles el dia de més feina i no podien permetre’s el luxe de tenir canalla pel mig. Ens vam criar com germans doncs tots dos érem fills únics i vivíem a la mateixa escala d’una finca que sempre havia estat de la nostra família. Com en Màrius no havia conegut el seu pare, l’únic referent masculí que ha tingut ha estat el meu pare, al que jo adorava malgrat que no el veia molt perquè els seus negocis el mantenien molt ocupat.

Potser aquesta història sembla com la de milers de persones, somnis, frustracions, feina, rutina, fatiga…però de vegades les coses agafen un gir inesperat, i de com pot ser de dramàtic aquest gir ho podreu veure amb aquestes línies que us escric a continuació. Han passat molts anys, però el que us explico ara va canviar tota la meva vida.

Crec que d’alguna manera sempre he estat enamorada d’en Màrius, segurament des que tinc memòria. No era un amor com el que us podeu imaginar, no era una passió desenfrenada on perdre’ns en la boca de l’altre, en especial perquè érem criatures, sinó una tendresa infinita que va més enllà del que algú pugui interpretar des de fora. Érem criatures que estàvem molt per sobre de l’amor vulgar del que gaudeixen els mortals. En Màrius era el meu trosset d’univers, un camí fet d’estrelles brillants com el seu somriure innocent i la seva manera de mirar allò que el sorprenia, la persona més meravellosa amb la que he tingut el privilegi de compartir els primers quinze anys de la meva vida, una part de mi. Ens portem uns pocs mesos de diferència, ell és de l’octubre i jo del març de l’any següent, això vol dir que ens coneixem des del principi de la nostra existència; ell era la meva vida i jo també esperava ser la seva, dos cossos per a una sola ànima.

Ho fèiem gairebé tot junts, els àpats diaris, banyar-nos, jugar, plorar, riure, cantar, somiar, només ens separàvem quan arribàvem a escola doncs ell anava a un curs superior…i de vegades, només de vegades, per dormir. Jugàvem a moltes coses sense distingir si eren jocs de nen o de nena, ens tancàvem en la meva habitació i jugàvem unes hores o fèiem els deures junts fins que la iaia ens cridava per sopar i després cadascú anava a dormir a casa seva…a no ser que en un moment de debilitat de la iaia insistíssim en veure la tele a l’habitació d’en Màrius i aleshores jo em posava el meu pijama volant i pujava al pis on vivien en Màrius i la seva mare que, és clar, també era la meva tieta.

Tres dies després de que jo complís vuit anys, les coses van canviar sobtadament i en una forma dramàticament inimaginable fins a aquell mateix moment. Era una freda tarda de dimarts i en Màrius va arribar al racó de l’escola on quedàvem sempre per tornar a casa amb els ulls plens de llàgrimes, doncs una colla d’animalots més grans que ell el seguien, se’n reien d’ell, li donaven empentes i li cantaven “marieta” a cor a causa del seu cada cop més evident amanerament, un aspecte d’ell que jo trobava d’allò més encisador.

– Què ha passat, Màrius? – Vaig preguntar-li molt angoixada, les seves llàgrimes em colpien directament al cor. Vaig cridar a aquells brètols mal educats.  – Deixeu-lo en pau d’una vegada! Què us ha fet? Per què sou tan dolents amb ell?

– No res, Emma, no m’han fet res, no t’amoïnis. No són més que uns covards que no saben fer una altra cosa. – Va respondre en Màrius sense gairebé mirar-me – marxem a casa, estic cansat.

– Mira’m als ulls, Màrius, a mi no pots enganyar-me – aleshores sí que va mirar-me, no m’havia adonat mai, o almenys no havia vist mai el meu cosí d’aquella manera fins llavors. Tenia uns preciosos ulls verds i unes galtes rosades i suaus com la seda, i un graciós serrell ros que li queia sobre els ulls, finalment vaig adonar-me del que passava.

– Per què em mires així? – va preguntar-me en Màrius, estranyat, es va témer que en tingués alguna de cap.

– Ets preciós, cosinet meu, no m’havia fixat mai – li vaig fer un petó, sense acabar de dir-li el que em passava pel cap. El que se m’havia acudit era massa fort per dir-li a un nen i més fort encara que s’ho digués la seva cosina germana amb la que estava tan unit – anem cap a casa.

– Em faràs posar vermell, tonteta, tu sí que ets bonica. Sempre m’han agradat els teus rinxols negres.

– He, he, he, potser tots dos som un parell de ximplets – vaig forçar una riallada, que va sonar molt falsa, massa.

Vam tornar a casa en silenci, en arribar la iaia ja ens havia preparat el berenar i després d’assegurar-se que ens seiem a taula es va a posar a fer mitja davant de la tele. Vam deixar la taula del menjador sense acabar-nos la llet amb galetes i vam anar cap a la meva habitació. En obrir la porta, un corrent d’aire fred va sortir d’aquella estança com si l’hivern s’amagués en aquella peça de la casa i volgués abraçar-nos amb els seus gèlids tentacles.

– Tanca els ulls – vaig dir-li.

– Per què?

– Tu refia’t de mi i deixa’t fer.

Vaig començar a treure-li tota la roba molt a poc a poc, com si es tractés d’una mena de ritual iniciàtic. Malgrat les seves irades protestes, en cap moment va intentar obrir els ulls per veure el que jo estava fent; portàvem confiant l’un en l’altre des que teníem memòria i aquell dia no anava a ser diferent. El vaig deixar totalment nu, en Màrius es cobria els seus genitals avergonyit; tremolava i tenia la pell de gallina, no sé si pels nervis o pel fred d’aquell mes de març en la meva habitació on la llum del sol no arribava mai. Vaig posar-li unes calcetes meves molt boniques, la tenia molt petitona i no es notava a simple vista res que fes pensar que el meu cosí amagava un penis sota aquelles calces roses amb floretes grogues. Li vaig posar un dels meus vestits més macos i unes sabates que li van encaixar a la perfecció doncs en aquella època encara gastàvem el mateix número de peu. Duia el cabell no gaire curt i un serrell meravellós que m’enamorava, el vaig pentinar i amb uns clips de papallones i una diadema amb un llacet vaig rematar la feina…en Màrius era una nena preciosa, una princeseta de conte de fades.

– Obre els ulls a poc a poc. – Vaig obviar el seu nom, puix no sabia com anomenar-lo ara que estava tan ben caracteritzada, vaig trobar que ja no podia dir-li Màrius a aquella nova personeta. Si ningú el conegués, podria passar perfectament com a nena.

– Sóc una nena – va dir en obrir els ulls i mirar-se en el meu mirall, i va fer un gest de coqueteria – mmmm, i sóc molt bonica.

– Ets preciosa i t’estimo molt – vaig fer-li un petó a la seva galta freda. Vaig sentir com tremolava tot el seu cos, sense saber si era per fred o per l’emoció; se la veia molt a gust amb la seva nova aparença, fent ballar la faldilla del vestit presumint de la seva recent adquirida feminitat.

– Però ja no puc ser el teu xicot – es va lamentar – ara sóc una nena i m’agrada ser-ho, seré una nena per sempre més.

– Jo t’estimo siguis el que siguis, i ara vull que siguis la nena dels meus ulls – era molt més bonica de nena que de nen, potser més bonica que cap nena que hagués vist mai.

– Però necessito tenir un nom. Posa-me’l tu, Emma.

– T’agrada Mari? És el teu nom, però de noia, com Maria.

– M’agrada molt, seré la teva Mari – va agafar-me les mans – i tu la meva preciosa Emma, serem dues princeses.

Ens vam posar a jugar a l’habitació, ella va seguir amb el meu vestit posat, per a mi va deixar de ser “ell” i va passar a ser “ella” a partir d’aquell moment. La nostra manera de jugar també va canviar, finalment vam abandonar els jocs de nens per sempre i jugàvem amb les meves nines i la meva cuineta. Mai ens havíem sentit millor, vam gaudir d’aquell altre món fins que vam sentir el crit de la iaia perquè anéssim a sopar, la Mari es va canviar de roba molt de pressa i va tornar a ser en Màrius. Vam sopar en silenci, ens fèiem mirades còmplices, somriures d’amagat com si haguéssim fet una malifeta…però jo ja sabia que allò anava a ser permanent i ella també, totes dues volíem que allò fos per sempre.

En arribar l’estiu, vam patir la primera crisi: el primer cap de setmana després d’acabar l’escola la iaia ens va dir que diumenge aniríem a la platja a banyar-nos i a prendre el sol tota la família. La Mari va estar neguitosa tot el dissabte, fins que a mitja tarda es va ficar a la meva habitació i va començar a remenar tota la meva roba, buscant per l’armari i els calaixos. Al final va trobar el que buscava, va treure el meu bikini nou i em va mirar a la cara molt trista.

– Per molt que vulguis, la tieta i la iaia no et deixaran posar-te’l – vaig dir-li amb molta tendresa, sabent que la Mari no podia sortir d’aquella habitació i que fora d’aquelles quatre parets havia de seguir sent en Màrius fins que trobéssim una solució permanent per a ella.

– De què em serveix ser una nena si no puc portar això? – La Mari es lamentava mentre es despullava i es posava aquella roba de bany de dues peces amb la meva ajuda, tremolava de ràbia i impotència mentre s’estirava del penis – si no tingués aquesta cosa podria portar bikinis com tu, moltes vegades somio que tinc una vulva com la teva i quan desperto em poso a plorar veient aquest penjoll: mira-la, no la vull, potser me la tallo.

– Ni se t’acudeixi. I si et mores, què? Què seria de mi aleshores? Què no veus que em quedaria sola? No siguis burra, tu ja saps que per a mi ets la Mari, sempre seràs la meva Mari encara que tinguis aquesta coseta – no volia ni pensar el que podria passar si arribés a fer una bestiesa així, jo ja estava acostumada a veure els seus genitals, no em produïa cap rebuig veure’ls doncs eren part d’ella i no per això era menys nena per a mi.

– Sí, però només puc ser la Mari quan sóc amb tu. Jo vull ser la Mari per sempre més, una nena bonica, que és el que sóc. – Es va posar a plorar i jo no sabia què fer apart de recolzar el meu cap en la seva esquena i plorar amb ella desconsoladament.

Al final, diumenge va avenir-se a acceptar la realitat de la seva naturalesa i es va posar el seu banyador blau tipus bòxer, apropiadament masculí per a en Màrius nen, una aberració per a la meva preciosa Mari. Instintivament es tapava uns pits que no tenia, ni jo tampoc en tenia encara, només teníem vuit anys…però ella em mirava amb enveja doncs jo podia ser una nena a la platja i lluir el meu bikini fúcsia mentre ella havia de lluir un bòxer de nen. Els jocs a la sorra amb el meu pare ens van fer oblidar per una estona la lluita interior de la Mari, ja reivindicaria el seu dret a vestir de nena un altre dia. En aquella època la meva cosina ja començava a tenir els cabells llargs, que eren molt rossos i graciosament ondulats, entre totes dues vam insistir-li a la tieta, que al final va cedir, cabell llarg però amb una mesura que no es pogués confondre com a femenina a la vista dels demés, però a la meva habitació sempre fèiem miracles amb els meus vestits i quatre clips.

El vol de la papallona

I van anar passant els mesos, i en fer nou anys les nostres mares ja no ens van deixar banyar-nos juntes mai més, doncs no ho trobaven apropiat. A mi em van començar a créixer els pits davant de la frustració de la Mari que sabia que la natura mai li concediria aquest do meravellós. Amb el pas dels anys anàvem creixent i la Mari cada vegada es veia més diferent a mi, i a cada crisi trobàvem una solució sobre la marxa: perquè la Mari aconseguís que li permetessin deixar-se els cabells més llargs ens vam fer heavis, ens vam convertir en unes eminències en AC/DC, Deep Purple, Iron Maiden i Van Halen…em vaig convertir en una experta depilant-la quan ens va arribar la pubertat i ens sortien aquells pels inoportuns allà on no calia, li posava cremes hidratants de la mama perquè tingués la pell més suau, fins i tot vaig trobar la manera de amagar-li el penis a l’entrecuix, vam assajar durant molt de temps com falsejar la veu a mesura que se li anava fent més gruixuda, a caminar amb talons, a simular pits amb diferents materials de farcit, doncs no vam tenir gaire èxit en totes les fórmules naturals per fer créixer els pits que sortien a les revistes de la mama, compràvem roba femenina per a ella amb els diners que ens donava la iaia per aniversaris i sants…en fi, als catorze anys, la Mari ja podia passar perfectament com a noia i estàvem disposades a provar-ho.

Aquell estiu la iaia no es trobava gaire bé, per això havien canviat les tornes i vam passar a ser nosaltres les qui teníem cura d’ella. Es cansava molt i ens adonàvem de la seva cara de dolor cada cop que feia un esforç, malgrat això no es va queixar en cap moment que va durar la seva malaltia. Aquella nit de Sant Joan havia de ser la prova de foc de la Mari, totes dues estàvem molt nervioses doncs fins aleshores ella només havia estat noia en la intimitat de les quatre parets de les nostres habitacions. Feia dos estius que teníem una forta amistat amb una noia que tenia una torreta a la mateixa urbanització que nosaltres, es deia Mercè i es notava que n’estava molt d’en Màrius tot i que tenia aspecte exageradament androgin quan anava vestit de noi. Vam decidir que ella seria la primera en saber el nostre secret encara que sabíem que se li trencaria el cor…però la necessitàvem i per això el dissabte anterior a la revetlla vaig parlar amb ella mentre estàvem en el nostre amagatall per fumar.

– Mercè, ara que en Màrius no hi és, he de demanar-te una cosa. És molt important.

– Jo també, la nit de Sant Joan vull que vingueu a casa meva per menjar coca abans de baixar a Sitges.

– Però primer passa per casa meva avui, és molt important, i si pots queda’t a dormir aquesta nit.

– He de demanar-li permís a la meva mare, però no crec que hi hagi cap problema, la vostra torre és molt a prop.

Aquella nit la Mercè va venir com va prometre i va picar a la porta de casa, va ser un toc tímid del timbre, vaig obrir quasi automàticament doncs estava esperant darrere de la entrada principal molt ansiosa. Va entrar al rebedor molt encuriosida pel meu estrany comportament.

– Es pot saber què et passa? Estàs raríssima, sembla que t’hagi de sortir el cor per la boca.

– És en Màrius, necessitem la teva ajuda.

– Que li passa alguna cosa? – Va posar cara de preocupació, sense ocultar el que sentia cap aquella persona que ella coneixia com a Màrius i del que faltava molt poc perquè descobrís el seu secret.

– No t’ho pots imaginar, si no t’ho ensenyo no t’ho creuràs, necessito que ho vegis amb els teus ulls.

– On és?

– A la meva habitació.

Vam anar cap a la meva habitació, la Mercè va dir-li un tímid hola a la meva iaia en passar pel menjador. Després vam pujar per les escales que duien al meu dormitori. En obrir la porta, la meva amiga va quedar bocabadada…a la meva habitació hi havia una noia molt alta, espectacular, rossa, que vestia un top i uns pantalons curts ajustadíssims.

– Màrius? Quina broma és aquesta? – Li queien llàgrimes. – Què fas vestit amb aquesta roba de noia?

– Em sap greu Mercè, sé que sents alguna cosa per mi – va respondre la Mari – però sóc una noia.

– No, no ho ets.

– Si us plau, Mercè – vaig abraçar-la – necessitem la teva ajuda, sense tu no podrem dur a terme el nostre pla.

– Però jo l’estimo – plorava sense fer gaire soroll perquè no ens sentís la iaia – esperava que em demanés per sortir aquest estiu.

– Si m’estimes m’ajudaràs, i sé que m’estimes – la Mari va agafar les seves mans i la va asseure al meu llit mentre li assecava les llàgrimes – no puc fer-ho sense tu, si us plau Mercè.

– Com?

– La nit de Sant Joan – vaig començar a parlar – quan baixem a Sitges, la Mari baixarà amb nosaltres…

– La Mari? Ah, entenc, voleu que ningú sàpiga que és un noi. I la…titola?

– Tenim els nostres recursos – la Mari va abaixar-se els pantalons on es podia veure que les calces amagaven una compresa – encara que necessito ajuda per anar al lavabo, doncs per fer pipí he d’afluixar la cinta.

– Sembles una noia de debò.

– Sóc una noia de debò.

– I els pits?

– Toca-me’ls. Tranquil·la, no tocaràs més que un postís.

– Què suau! – La Mercè tocava amb molta curiositat per sobre del sostenidor. – Puc mirar què és?

– I tant que sí. – La Mari es va treure el top i el sostenidor, tenia enganxats dos postissos al pit amb cinta de doble cara; el teixit d’aquell postís tenia el tacte de pell humana i el farcit donava sensació de que era una mamella autèntica. Fins i tot el mugró tenia un tacte que semblava carnós.

– Qualsevol mestre de plàstica us hagués posat un deu, aquestes mamelles són realment increïbles, una passada – va començar a riure, cosa que ens va confortar a mi i a la Mari.

– Aleshores, ens ajudaràs? – va preguntar-li la Mari – si us plau, si us plau, si us plau…

– Sí. Però vull que consti que tinc un disgust molt gros, ara entenc perquè et vas foradar les dues orelles l’estiu passat, jo pensava que era una de les vostres dèries heavis.

– Mari, corre, posa’t el pijama i ves a la teva habitació – vaig dir – o sinó la iaia ens enxamparà.

– Entesos – la Mari va començar a despullar-se sense cap mena de pudor davant de la Mercè, que la mirava tímidament – no et molesta veure’m nua, oi Mercè? Sóc gairebé com tu.

– No sóc una ximpleta, no em penso tapar els ulls – va respondre entre molesta i encuriosida.

– La té molt petiteta, hahaha – vaig riure mentre la Mari em tirava les seves calces a la cara – i té més cos de noia que jo la molt bruixa.

Aquella nit vam ajuntar els dos llits individuals de la meva habitació, ens vam posar els pijames i vam tancar el llum. Al cap d’una estona vam sentir com la porta s’obria, la Mari va ficar-se a l’improvisat llit de matrimoni que havíem fet i totes tres ens vam quedar adormides abraçades.

La nit de Sant Joan vam anar a casa de la Mercè com ens havíem compromès dissabte, era tres o quatre cases més enllà de la nostra, al mateix carrer. A més de la Mercè i els seus pares, estaven el seu germà i un amic, en veure’l em van començar a tremolar les cames.

– Què bonica estàs aquesta nit, Emma – em va xiuxiuejar a cau d’orella en Miquel, el germà de la Mercè.

– Moltes gràcies Miquel, tu també ets molt maco – vaig notar com em pujaven els colors de les galtes, uf, aquell noi m’acabava de dir que estava bonica…em volia fondre.

La Mari, que en aquell moment era en Màrius per raons obvies, es mostrava molt tímida amb la gent que la envoltava, tot al contrari de la Mercè que devorava la coca amb ansietat i parlava molt animadament amb l’amic d’en Miquel. Els pares de la Mercè no feien més que preguntar-me coses: de com m’anaven els estudis, què volia ser de gran, de com estava la meva iaia, tot un bombardeig de preguntes. Em deien que la Mercè n’estava molt de nosaltres dos i que tant de bo en Miquel tingués uns amics tan sans com nosaltres fins i tot ignorant que hi havia un dels seus amics present. Al final de la vetllada, en Miquel va oferir-se de baixar-nos en cotxe a Sitges, segurament els seus pares ja li havien dit que fes de mainadera de la seva germana petita. La Mari va excusar-se dient que no es trobava gaire bé i jo vaig dir que esperava a que vingués una amiga.

– Jo encara trigaré una mica, tinc una bona feinada per acabar-me tot això – va respondre en Miquel amb un tros de coca a cada mà i la boca plena – ja vindreu quan esteu llestes. La teva amiga pot venir, és clar, no cal que demanis permís, si no ve en Màrius hi ha prou lloc per a ella.

La Mercè ens va acompanyar a casa, vam comprovar que la iaia ja dormia, això era perfecte per nosaltres, podríem fer la transformació sense testimonis. Vam córrer a la meva habitació, vam despullar la Mari a tota velocitat. Mentre jo li arreglava l’amagatall del penis i el tapava amb una compresa, la Mercè li enganxava els pits postissos al seu tors depilat i la ajudava amb el sostenidor. Un cop vestida, la vam maquillar i pentinar com si fos una estrella de cine…la vam deixar realment bonica, espectacular.

Vàrem baixar pel carrer fins on eren en Miquel i el seu amic, que fumaven asseguts al capó del cotxe del seu pare. En veure la Mari tots dos nois van quedar bocabadats, tenien davant seu una bellesa de pràcticament metre vuitanta, rossa, matadora…una deessa.

– Que no em presentareu pas la vostra amiga? – Va preguntar en Miquel, força encuriosit.

– Sóc la Mari – va respondre ella amb aquella veu melodiosa que portàvem tants mesos assajant en la intimitat de la meva habitació, fins i tot això havia sortit brodat – i tu, tens nom?

– Jo em dic Miquel i ell és l’Arnau. Què vius aquí?

– Tenim una torreta més amunt, però no vinc gaire. Conec l’Emma des que érem petites.

– Avui som els vostres guardaespatlles o millor dit els vostres cangurs, els meus pares m’han fet responsable de la meva germaneta i per extensió de les menors que l’acompanyen. Pugeu al cotxe…

No sabria dir-vos quin era el model del cotxe, només sé que aquell vehicle era el del seu pare i que era molt gran, enorme. Els nois van asseure davant mentre nosaltres tres estàvem al seient del darrere molt nervioses, però convençudes de que ningú se n’havia adonat del nostre secret. La Mercè i jo vam agafar les mans de la Mari, molt em temo que per raons molt diferents.

El viatge fou molt ràpid, si haguéssim optat per anar caminant ens hagués costat una mitja horeta llarga, vam trigar més temps en aparcar que una altra cosa. La Mari i la Mercè de seguida es van posar a escortar l’Arnau, una noia per cada banda, encara que semblava més que la Mercè intentés lligar amb la Mari que no pas amb l’amic del seu germà, això que era un xicot molt atractiu. En Miquel em va agafar de la mà, se’m va posar la pell de gallina doncs no tenia cap experiència amb els nois, i no acabava d’entendre el perquè d’aquell tracte tan especial cap a mi. Vam recórrer uns quants carrers i vam veure els focs artificials, en Miquel i jo no ens vam deixar anar de la mà en cap moment, realment semblàvem una parelleta de nuvis. No era un noi gaire alt però era molt guapo de cara, que formava un conjunt perfecte amb el seu cabell negre curt i aquells ulls de color de pluja, em vaig fixar que no bevia gaire però que fumava molt.

Cap a la una o potser un quart de dues, l’Arnau va oferir el seu apartament per fer la darrera copa (en el nostre cas un refresc, doncs el protector Miquel ens va recordar una i altra vegada de que érem unes nenes que no teníem edat per beure alcohol). Els pares de l’Arnau no hi eren aquella revetlla a Sitges i ell feia i desfeia en estar sol, el menjador estava ple de trastos, entre ells un vell radiocasset. Allò va entusiasmar molt la Mercè.

– Us importa si poso una mica de música i ballo? – Va preguntar la Mercè deixant caure la seva rebeca i deixant a la vista les espatlles.

– És casa teva, bonica, pots fer el que vulguis. – Va respondre l’Arnau mentre en Miquel el mirava com si volgués matar-lo, doncs encara veia la seva germana com una nena i l’emprenyava molt veure com el seu amic bavejava per ella.

– Moltes gràcies – va respondre la Mercè mentre encenia l’aparell i començava a ballar de forma sensual davant de la Mari, exhalant el fum de la cigarreta com si volés compartir-lo amb ella, fent-la aixecar-se del sofà. S’arrambaven molt i es feien petons, potser per excitar l’Arnau, que estava que es sortia en veure dues noies que se’l rifaven.

En aquell moment en Miquel va agafar-me de la mà i vam anar cap a una de les habitacions, jo estava excitada i espantada alhora, no sabia res dels nois ni del sexe…no sabia què tenia aquell noi al cap però tampoc volia quedar com una nena estúpida i inexperta, encara que fos la pura realitat. Va tancar la porta de la habitació i em va fer asseure al llit, seriós.

– Us haveu begut l’enteniment? – Parlava fluix perquè no el sentissin, però es notava enuig en la seva veu.

– Què vols dir?

– La Mari, vull dir en Màrius. Què passarà si els vostres pares us enxampen fent això? A què collons jugueu totes tres? Veig que la meva germana també està implicada en tot aquest assumpte. – Va asseure’s al costat meu posant-se les mans al cap. – Crec que sou boges, o bojos. Estic fet un gran embolic, no sé si ha estat culpa meva, semblava que ja sabéssiu que no em quedaria pas cap més remei que encobrir-vos per no carregar-me-la.

– No estem jugant, la Mari és una noia, en Màrius és la persona falsa amb la que ha de carregar.

– Això no està bé i ho saps, estic enamorat de tu però la teva rebequeria de nena que vol fer sortir el seu cosí de l’armari transvestint-lo m’allunya de tu. Et juro que no entenc el que esteu fent.

– No et demano que ho entenguis, Miquel, només necessito que ens guardis el secret fins que la Mari pugui ser una noia sense que ningú li ho prohibeixi – vaig asseure a la seva falda i vaig fer-li un petó a la boca que el va agafar per sorpresa. Ell em va abraçar i va continuar el que jo havia començat, però va aturar-se de sobte. – No t’ha agradat el petó?

– M’ha encantat, però estic molt emprenyat amb tu. I fins que no maduris una mica no vull saber res de tu, sou criatures jugant amb foc i t’estimo massa per veure com et socarrimes en el incendi.

– De debò m’estimes? – Estava tan emocionada que no sabia què dir. Aquell noi tan maco se m’estava declarant, encara que fos de manera peculiar, renyant-me per la meva entremaliadura.

– Sí, però no sortirem junts fins que no se’m passi l’empipament que porto, i ja t’aviso que a mi em duren molt. No m’agrada gens el que esteu fent.

– A mi ja em val que m’estimis, almenys de moment.

– Però per avui s’ha acabat la festa – em va aixecar com una ploma i em va indicar la sortida de l’habitació.

Quan vam sortir al menjador, l’empipament d’en Miquel encara va augmentar dos o tres graus més, si és que allò era possible aquella nit. L’Arnau estava molt feliç estès descamisat al sofà mentre les dues noies se’l menjaven a petons, la Mercè estava en sostenidor sobre aquell noi deixant-se magrejar els pits, les dues noies gemegaven excitades.

– Si hagués sabut que anaves a fotre-li mà a la meva germana, hagués refusat de baixar-la a Sitges.

– Et juro que se m’han tirat a sobre, carai noi, què calentes que van aquestes nenes. Un altre dia venim directament aquí.

– Eh tu, que estàs parlant de la meva germana i les seves amigues menors de edat, pallasso. Com a poc em pot caure una esbroncada immensa dels meus pares si se n’assabenten.

– Nenes nosaltres? Això penses, Arnau? – Va replicar irada la Mercè – no tindràs mai als teus braços unes dones com nosaltres, tu sí que ets un nen, que la Mari t’ha fotut tal repassada que t’has acollonit.

– Ja en parlarem de tot això – va interrompre-la en Miquel – vestiu-vos i marxem d’una vegada, ja haveu fet prou bestieses per avui.

– Mira el santet que s’ha tancat amb l’Emma a l’habitació dels meus pares – malgrat les paraules de l’Arnau, en Miquel va esperar en silenci a que la Mercè i la Mari es vestissin i vam marxar.

Vam anar cap el cotxe, la Mercè em va cedir el seient del copilot per evitar la esbroncada del seu germà.

– Màrius, Mari, o com et vulguis dir. – Va dir en Miquel mirant pel retrovisor en una veu que denotava enuig.

– Mari, si us plau.

– Molt bé, Mari aleshores. Pel teu bé i el de la teva cosina ni se t’acudeixi acostar-te a l’Arnau com a Màrius. Només faltaria que sabés qui li ha estat menjant la boca aquesta nit.

– I el que no es la boca, ha, ha, ha – va riure la Mercè – et juro que aquell ximplet no oblidarà mai aquesta nit.

– Ai, Déu, no vull sentir res més. Sou completament boges. – En Miquel estava realment escandalitzat pel comportament de la seva germana.

– Miquel – vaig interrompre’l – oi que deixaràs que la Mercè es quedi a dormir aquesta nit a casa meva?

– Feu el que us doni la gana, si li dic qualsevol cosa als meus pares em caurà una de ben grossa.

En deixar-nos a casa, en Miquel va apartar-se quan anava a fer-li un petó, em van venir ganes de plorar però vaig entendre que en aquell moment estava massa enfadat com per ser afectuós amb mi…vaig esperar a que marxés abans d’entrar a casa. Vam pujar les escales sense fer soroll i ens vam despullar pel camí abans d’arribar a l’habitació, ens vam ficar totes tres al llit que ja teníem preparat des d’abans de marxar a casa de la Mercè.

– N’estàs molt del meu germà. Oi que sí Emma?

– Sí, però ara mateix està molt emprenyat amb mi, m’odia. Es deu pensar que sóc una fresca.

– Tu tranquil·la, en uns dies li passarà.

I em vaig quedar adormida, abraçada a la Mercè i a la Mari. Aquell estiu va ser molt llarg per a mi, i la meva relació amb en Miquel no passava d’un hola i adéu…aquella situació era insuportable, mentrestant la Mercè i la Mari es van fer íntimes i jo vaig quedar una mica de banda, d’alguna manera el meu paper el va assumir aquella noia baixeta un any més gran que nosaltres…em sentia tan sola que només volia tornar al institut i recobrar la meva vida quotidiana.

Per volar, primer hem de caure

Al final de l’estiu van haver d’ingressar la iaia a l’hospital, finalitzant les vacances de forma sobtada i tràgica. La mama ens va dir que la iaia es moria, que amb prou feines duraria unes setmanes. Allò fou com un gerro d’aigua freda per a nosaltres, la iaia ens havia criat a totes dues, la que ens havia contat contes quan érem petites, la que ens donava de berenar, la que ens consolava quan ploràvem…ho era tot per a nosaltres, una part de la nostra vida a la que havíem de renunciar com si es tractés d’un membre amputat. Però una cosa que teníem les dones de la meva família era que ningú ens havia de dir quan viure o morir, i després de vint dies a l’hospital li van donar l’alta i va tornar a casa. Quan tornàvem del institut estàvem tota l’estona amb ella, sabíem que aquells dies eren un regal, una oportunitat de dir-nos adéu, d’encarar allò que sabíem que era inevitable assaborint cada segon que passava com si fos un tresor. Van ser uns dies molt feliços aquells que vam passar amb la iaia, que ens va explicar tota la seva vida fil per randa, ens va fer una pel·lícula mental dels seus anys de sentiments i vivències.

Dues setmanes després de tornar de l’hospital, la iaia ja no podia aixecar-se del llit sense ajuda. I tres dies més tard, recordo que era dijous, li va xiuxiuejar una cosa a la Mari mentre la aixecàvem del llit i la asseiem a la butaca de la seva habitació…un cop l’havíem asseguda, la Mari va marxar a casa seva, al pis de dalt. En tornar a l’habitació de la iaia ja estava vestida de noia.

– Així m’agrades més, Mari, aquesta és la persona que tu ets – va dir la iaia en veure-la, em vaig quedar bocabadada.

– Des de quan ho sabies, iaia? Com te n’has assabentat? – Vaig preguntar amb expressió de sorpresa, la mateixa que li havia vist a la Mari quan li havia xiuxiuejat a cau d’orella.

– Gairebé des del principi, recordeu que us he criat i a mi no podeu enganyar-me. Sabia que no podia dir res doncs les vostres mares s’endurien un gran disgust si se n’assabentessin. No em queda gaire temps, vull que obriu l’armari y agafeu una caixa metàl·lica que hi ha dins.

La Mari va obeir la iaia, va agafar una capsa de galetes metàl·lica decorada i va obrir-la tibant de la tapa, hi havia un feix de bitllets de cinc mil pessetes.

– Hi ha una mica més de vuit-centes mil pessetes. Vull que quan arribi el moment les facis servir per fer el que has de fer – la iaia van assenyalar l’entrecuix de la Mari fent un gest de tisora amb els dits.

– Iaia, no puc acceptar-ho, son molts diners.

– Ningú sap que aquests diners existeixen, ara són teus, Mari – vaig dir, recolzant la postura de la iaia – quan siguis major d’edat jo mateixa t’acompanyaré a la clínica que calgui.

– Però una part d’aquests diners també hauria de ser teva, tu també ets neta – va replicar la Mari.

– Doncs amb la meva part fes-te els pits més macos que puguis.

– Som dos contra una – va dir la iaia – així que t’has de quedar els diners.

La conversa va quedar així, la Mari va intentar donar-me a mi la capsa perquè jo se la amagués en un lloc segur, però la vaig refusar doncs era la seva responsabilitat…no volia cap excusa, no volia tocar els diners que podien canviar la vida de la meva preciosa cosina, dins d’aquella capsa de metall estava el inici del futur de la Mari. La iaia tenia raó quan va dir que no li quedava gaire temps doncs al dia següent la van tornar a ingressar a l’hospital per no sortir mai més, va aguantar fins que la Mari va complir els quinze anys i al dia següent se’ns va morir. Va anar molta gent a l’enterrament, fins i tot la Mercè i en Miquel, que va abraçar-me amb totes les seves forces.

– T’estimo molt, de debò Emma, d’una manera que no m’hauria pogut imaginar fa uns mesos. – Em va dir en Miquel mentre m’abraçava – t’esperaré només a tu, si és que vols estar amb mi.

Aquesta promesa em va donar esperances malgrat la meva profunda tristor, des d’aleshores esperava ansiosament d’anar a la torreta per tornar-lo a veure. Però després de la mort de la iaia, moltes coses van canviar. La dependenta de la botiga va trobar una altra feina i va marxar, la mama em va posar a treballar amb ella per vendre mitges i calces els dissabtes. Vaig deixar de tenir temps lliure, només hi havia estudis i feina, res més.

La vida de la Mari també va empitjorar al cap d’uns mesos, doncs la tieta es va retrobar amb el seu exmarit i van reprendre la relació on ho havien deixat. El Juan era un home rude i malcarat, que va desaparèixer de la vida de la meva tieta després de deixar-la embarassada molt joveneta. No m’agradava gens el meu “oncle”, era dolent amb la Mari i a mi em mirava amb luxúria, però la tieta no ho veia malgrat els esforços de la mama en fer-li veure que era un cabró masclista. La crueltat d’aquest home va arribar a l’extrem d’obligar la Mari a tallar-se el cabell i a deixar de portar arracades, malgrat això el Màrius resultant no tenia res de masculí, ans al contrari un company del institut va escollir-lo per sortir de l’armari. Allò no podia funcionar bé: la Mari no era homosexual, era una noia amb cos de noi, però ho va fer per rebel·lia contra el Juan, sabia que allò l’emprenyaria molt. Un dia la Mari va venir amb aquell noi, que es deia Jofre.

– Escolta Jofre, no tinc res en contra teu. Ets un noi molt maco, però en Màrius…

– No diguis res, Emma, si us plau – la Mari em va interrompre – és la meva decisió, jo estimo en Jofre.

– Tinc por per vosaltres, el Juan és un cafre, us pot fer mal.

– És el meu pare, no t’hi fiquis, és cosa meva.

– I els quinze anys que portem vivint com a germanes no compten?

– Germanes? – Va preguntar en Jofre.

– Ha estat un lapsus de la meva cosina – va respondre la Mari.

– No és cap lapsus, Jofre, en Màrius no és qui tu creus. Va amb tu per fer emprenyar el seu pare.

– És cert això, Màrius?

– No del tot, m’agrades molt, Jofre però has de saber una cosa…

– Què és el que em vols dir? Parla, no callis ara, és que potser jugues amb mi? Jo t’estimo de debò.

– Ningú juga amb tu, Jofre – vaig interrompre – en Màrius és en realitat una noia, és la Mari.

– Em preneu per imbècil? Es veu ben clar que la “Mari” és un noi.

– No ho entens – va respondre la Mari – no és un sexe físic, encara que tinc atributs masculins t’estimo com una noia t’estimaria, m’agrada posar-me sostenidors i calces, tinc vestits i maquillada sóc més bonica que qualsevol noia. Tret de la meva cosina, és clar.

– Estàs malalt, en comptes d’acceptar la teva homosexualitat intentes ser el que la natura no t’ha concedit. Jo estic enamorat d’un noi sensible i no d’una imitació de dona.

– La Mari no està malalta i t’ho demostraré, aquí pots veure que realment és una noia preciosa – vaig treure una foto que la Mercè ens havia fet amb la seva Polaroid, en Jofre mirava incrèdul aquella rossa espectacular que es veia al meu costat, es gratava els ulls mentre mirava i remirava aquell retrat.

– No pot ser, ho sento Màrius o Mari, no estic preparat per això.

– Quan sigui major d’edat em faré un canvi de sexe, que seguim junts depèn de tu, però amb aquesta condició.

– Ho sento Mari, no puc acceptar-ho. Estic enamorat d’en Màrius, si ell desapareix, el meu amor desapareix amb ell.

– Ho entenc – va respondre la Mari amb llàgrimes als ulls.

– Perdona Mari – vaig intervenir, molt trista pel desenllaç de les meves paraules – no volia que talléssiu per la meva culpa.

– No hi ha res a perdonar, no puc estar amb algú que no m’accepta com sóc, tard o d’hora haguéssim arribat a aquest moment.

– T’estimo, Mari – va dir en Jofre abans de marxar – si alguna vegada decideixes que ets en Màrius tornaré amb tu.

– Això no passarà Jofre, jo sóc la Mari, una dona, i no ho puc evitar sense anar contra mi mateixa.

Un cop clos el capítol de la relació gai de la Mari, la vida va continuar tan trista com des de la mort de la iaia: botiga, institut… La meva cosina venia sovint a la botiga, de vegades, quan la mama i la tieta no hi eren, s’emprovava la llenceria fina, aquelles peces de roba suau li quedaven meravellosament bé, era el moment més clar en el que es veia la seva feminitat. De vegades també venien la Mercè i en Miquel, allò m’alegrava d’allò més, doncs el meu amor cap aquell noi de mirada de pluja creixia dia a dia.

Tot i que les meves notes van ressentir-se, vaig aconseguir aprovar el curs, cosa que va fer molt contenta la Mari que m’havia estat ajudant en els meus estudis. La mama em va prometre que buscaria una dependenta nova perquè pogués estudiar més relaxada, només em va demanar una mica més de paciència i jo vaig acceptar doncs la meva mare mai faltava a la seva paraula.

El primer dia de juliol en Miquel va venir a la botiga per demanar-me que fos la seva xicota, allò va fer molt contenta tota la família doncs era molt bon noi i sabien que em faria molt feliç…tota la família, menys el Juan, que semblava que no tingués prou amb la meva tieta, ja m’havia dit alguna obscenitat abans però el que va passar aquella tarda del deu de juliol va anar molt més enllà del que mai hagués pogut imaginar. La mama va haver de marxar amb el papa per fer unes gestions fora de Barcelona, aquell dissabte la tieta i jo vam tenir una feinada increïble, moltes parroquianes tenien ganes de comprar roba de bany per anar a la platja en aquell estiu tan calorós. El Juan va oferir-se a ajudar-nos, però més que ajudar semblava l’amo de la botiga donant-nos ordres absurdes a dojo, jo em mossegava la llengua per no respondre-li…el que més em dolia era la total submissió de la tieta cap aquell home que l’únic bo que havia fet era aportar l’esperma necessari perquè la Mari vingués al món. Després d’aquella tarda esgotadora, la tieta em va veure realment exhausta i em va dir que anés a descansar a casa doncs m’ho havia guanyat, el Juan ja feia estona que se n’havia anat al bar o això crèiem. Només obrir la porta de casa meva el Juan em va empènyer a dins del rebedor.

– Què vols, Juan? – Em va sorprendre la seva manera d’actuar, la seva mirada em feia sentir nua.

– Pensava que estàs molt bonica darrerament, tens uns cabells molt macos, m’encanten aquests rínxols – vaig emmudir mentre m’acariciava el cabell, doncs vaig adonar-me del que volia i em sentia indefensa, estava aterrida. Aquell malparit havia calculat el temps perfectament, tenia una hora abans de que la tieta tanqués la botiga i la Mari havia marxat a fer un vol amb la Mercè que havia baixat a Barcelona des de la torreta.

– Si us plau Juan, deixa’m, l’hi diré a la tieta que em toques.

– No l’hi diràs a ningú, entesos? Sinó un dia et trobaran morta en un descampat – va començar a despullar-me i a llepar-me els pits, jo plorava sorollosament – no ploris princesa, això t’agradarà molt. És important que la primera titola que et fiquin pel cony sigui ben gran.

Em va empènyer fins a la meva habitació i em va fer caure sobre el llit, allà em va abaixar els pantalons i les calces. Ell encara estava vestit i em llepava per tot arreu, podia sentir la seva saliva enganxosa, el seu alè fastigós i la seva desagradable olor corporal, em venien ganes de vomitar. Em resistia però aquell home tenia molta més força que jo, de manera que va arreglar-se-les per mantenir-me les cames obertes mentre es baixava els pantalons… Vaig veure el seu penis en erecció, volia despertar d’aquell malson però allò era real, vaig tancar els ulls i vaig contenir el fàstic esperant que allò durés el mínim possible.

– Deixa-la en pau o te la tallo, fill de la gran puta. – Vaig obrir els ulls, era la Mari amb un ganivet enorme, que sostenia tremolant de ràbia mentre mirava aterrit com el Juan era a punt de penetrar-me.

– Una monya com tu no val ni per llepar-me-la, aquesta joia de cosina que tens val mil vegades més que tu.

– Si no la toques t’obeiré amb tot – suplicava la Mari sense deixar anar el ganivet – ella és tot el que tinc.

– És temptador, però mira quin conyet, mmmm – aquell maleït porc va fer el gest d’ensumar-me la vagina.

– Si us plau…t’ho prego.

– Molt bé, però seràs el meu esclau, no em replicaràs mai, o si no la meva esclava serà ella i ja saps el que li faré.

– Faré tot el que em diguis.

– Un plaer fer tractes amb tu, fill. – Va apujar-se els pantalons amb tranquil·litat,  com si hagués estat fent la cosa més normal del món. – M’hauré d’afluixar la trempera amb la teva mare, baixaré a veure si ja està tancant la botiga i me la puc tirar.

Mentre el Juan marxava, la Mari va deixar caure el ganivet i va cobrir-me amb la meva bata molt dolçament. Jo plorava desconsoladament, em sentia bruta, violada, m’havia llepat sencera des de les parpelles fins a la vagina, em sentia enganxosa de la seva fastigosa saliva; estava impregnada el seu fètid alè, de fet només havia faltat la penetració…aquell cabró m’havia fet sentir com una merda, com un objecte amb el que desfogar-se, si no hagués estat per la Mari el desenllaç d’aquest incident hagués estat molt més horrible del que ja era.

– Desfoga’t avui, Emma, et juro que trobaré la manera de venjar-te, aquest desgraciat pagarà pel que t’ha fet.

– No facis res, t’ho prego. El teu pare és una bestia, et mataria sense parpellejar. Tu ets una bona persona.

– No deixaré que se t’acosti mai més, t’ho juro, miraré de que aquest fill de puta estigui sempre lluny de tu.

Després d’aquell tràgic episodi ja no vaig ser la mateixa en molt de temps: no volia aixecar-me del llit, vaig deixar de menjar, ni tan sols volia agafar les trucades d’en Miquel… L’única que em convencia de que mengés una mica i després de molt negociar era la Mari, i potser gràcies a ella vaig sobreviure aquelles setmanes tan tristes. La mama va portar-me al metge, que em va medicar de depressió, potser sí que era això el que jo tenia.

Va arribar el setembre, i la mama em va alliberar de la feina de la botiga tal com m’havia promès. La Mercè venia cada tarda a veure’m a casa fins que va començar el institut. Totes dues xerràvem de trivialitats, la Mercè era una noia molt divertida i aconseguia que durant aquelles estones me n’oblidés del que havia passat amb el Juan. El darrer dia va ser una mica més seriosa, doncs el dia següent ja no podria venir doncs també començava el institut per a ella.

– Emma, el meu germà et troba molt a faltar, i tant ell com jo ens preguntem per què estàs tan trista.

– No puc dir-t’ho, no insisteixis, és una cosa vergonyant, no sé què faria en Miquel si se n’assabentés. Oficialment, el metge m’ha diagnosticat una depressió nerviosa i així ha de seguir.

– I si et prometo que no li diré? – Aquells ulls expressius em demanaven una resposta al seu interès pel meu estat d’ànim, però no podia dir-li, el Juan era un homenot que feia com dues vegades el meu estimat i m’havia demostrat que era un animal capaç de fer qualsevol cosa.

– Si us plau, no m’ho preguntis. – Vaig trencar a plorar, la Mercè m’abraçava impotent sense saber el que em passava, el meu secret era massa terrible, no podia dir-li-ho.

– No t’ho preguntaré més, veig que és un tema molt dolorós per a tu. T’estimo molt i en Miquel també, sabrem esperar a que estiguis preparada per explicar-ho.

– Moltes gràcies Mercè, ets una bona amiga.

– Tu també – em va fer un petó i va marxar. Sense ella tornava a sentir-me angoixada, la soledat em feia pensar en el que havia passat.

Les coses no acaben mai com volem

Va arribar l’octubre i l’aniversari de la Mari estava molt a prop, aquells dies la meva cosina estava molt tensa, sabia que tramava quelcom però no m’atrevia a preguntar-li-ho directament. La tieta va anunciar dos dies abans de l’aniversari que el Juan havia trobat una bona feina a Còrdova i que abans d’acabar el mes marxarien cap allà. Tots tres anirien a viure a la casa que els pares del Juan li havien deixat en un poble a prop de la ciutat de la Mesquita, ja havien gestionat el canvi d’institut i el trasllat dels mobles a esquenes de la Mari. Allò fou un cop terrible, la Mari no parava de plorar, i jo crec que volia morir-me…Què seria de mi sense ella? Era com un malson que es feia realitat.

– Emma, no vull que em separin de tu.

– Jo tampoc, Mari. Però no podem fer res, és una decisió dels teus pares. Com penses evitar-ho?

– Podem dir el que et va fer el Juan.

– No! Ni se t’acudeixi, no em facis passar per aquest tràngol. No puc enfrontar-me a aquell record tan dolorós, m’ho farien explicar a la policia i després al jutge.

– Aleshores, això ja et va bé? Permetràs que posin mil quilòmetres entre nosaltres sense fer res per impedir-ho?

– Som menors d’edat, no podem fer res. I li tinc molta por al teu pare, no vull pensar què ens faria a tots dos.

– Puc deixar-te embarassada, ens obligarien a casar-nos, la nostra criatura tindria dues mares.

– No em facis riure, saps que no podries fer-ho. I encara que poguessis, em farien avortar, només tinc quinze anys.

– Estic desesperada, no vull anar a Còrdova amb aquell cabronàs.

– Si us plau, no em facis plorar més, abraça’m i passem juntes tot el que podem, ens queden pocs dies.

– T’he de demanar una cosa, Emma, és molt fort però no puc seguir així, i et necessito per fer-ho.

– No, això no – sabia el que volia fer, feia temps que m’ho havia fet entendre i temia la reacció del Juan.

– Si us plau Emma, ja saps que no ho puc fer tota sola. Si he de sortir de l’armari he de ser la dona més autèntica i creïble del món, sinó seré un transvestit patètic que farà riure.

– El Juan et matarà.

– No ho farà davant dels teus pares ni dels nostres amics.

– Què vols dir?

– Celebrarem el meu aniversari a la torreta, ha estat una idea de la mama, m’ha dit que puc convidar la Mercè i en Miquel si vull.

– De debò? – La idea de tornar a veure en Miquel després de tots aquests mesos tan durs de no-relació em va omplir de joia. – I què és el que vols fer?

– Us necessitaré a tu i a la Mercè, depilació, pits falsos, amagar el penis, maquillatge…en Màrius pujarà aquelles escales per darrera vegada i seré la Mari per sempre més peti qui peti.

– Tinc por, Mari.

– Jo també, però ho he de fer, la Mari complirà setze anys com a dona sense haver d’avergonyir-se, davant de la família i els amics.

– T’estimo Mari…

– Jo també Emma…

Aquell divendres la mama i la tieta van tancar la botiga, era el primer cap de setmana tret de festes, vacances i enterraments que es tancava; anava a ser un gran aniversari amb gust de comiat. La família feia un salt endavant molt important i potser seria la darrera celebració que faríem tots plegats. Quan érem al cotxe de camí el pare em va dir que per Nadal aniríem de viatge a on jo volgués, que no volia que estigués tan trista; però jo només pensava en la meva Mari, doncs encara no havia marxat i ja la trobava a faltar.  En arribar a la torreta vaig anar a buscar la Mercè, però qui hi era a la porta de casa seva era en Miquel.

– Hola Emma – em va saludar amb certa tristor – no sé si tractar-te com a amiga o com a novia.

– Els meus sentiments no han canviat des que et vaig dir que sí, el que passi d’ara endavant depèn de tu – en sentir això, en Miquel va besar-me la boca. Feia mesos que anhelava aquells llavis.

– He vingut a buscar la Mercè, m’ha d’ajudar amb la Mari demà. Serà una cosa molt especial.

– No portareu de cap muntar-la demà?

– Si us plau, sé que no ho entens, però necessito que no diguis res. La Mari necessita sortir de l’armari.

– Tens la meva paraula, però que consti que ho faig perquè sé que és important per tu, no estic d’acord en que li doneu un disgust d’aquesta mena a la vostra família. Les conseqüències seran terribles.

– Alguna vegada haurà de sortir de l’armari i ell ha decidit que sigui el dia del seu aniversari.

En sentir-nos parlar, la Mercè va baixar i em va fer dos petons. Li vaig explicar fil per randa tot el pla de la Mari, davant de la mirada seriosa i de desaprovació d’en Miquel que va callar durant tota aquella estona. Quan vaig acabar i la Mercè ja tenia ben clar el que s’havia de fer, ens va deixar sols a mi i al seu germà. En Miquel em va agafar de la mà i em va convidar a seure a un banc de pedra del seu jardí. Quan va asseure ell, vaig recolzar el cap a la seva falda i em vaig posar a plorar… Em va deixar plorar durant gairebé una hora, potser més, va notar que ho necessitava desesperadament i per això va acariciar-me dolçament mentre jo vesava les llàgrimes que portava tant de temps retenint. Allò em va reconfortar, em vaig sentir tan estimada, en Miquel es va limitar a estar amb mi i va compartir el meu dolor doncs sabia que era el que jo necessitava en aquell moment. Vaig sentir la seva empatia i protecció, en aquell moment vaig saber que ell era l’home de la meva vida i ningú més.

I va arribar dissabte al matí, el timbre em va despertar. Mentre em posava una samarreta la Mercè va entrar a l’habitació, estava molt nerviosa per la certesa del que anava a passar.

– Ai, Emma, quina angoixa que tinc – la seva veu tremolava – no vull que li passi res a la Mari.

– Jo tampoc, Mercè, no deixarem que aquell animalot del Juan li faci res. Oi que no?

– Estimo molt la Mari, potser sóc lesbiana.

– No preciosa, jo també l’estimo i t’estimo a tu, és natural perquè hem viscut moltes coses juntes.

– Però m’agrada molt tocar-la.

– Perquè d’alguna manera encara la veus com un noi.

– Potser sí, però respecto la seva decisió i per això vull que avui sigui la noia més bonica del món perquè tothom se n’adoni que la Mari és una dona de veritat – vaig abraçar-la, la seva generositat la va portar a renunciar al que sentia per ajudar la meva cosina a ser la persona que tenia dins.

Em vaig donar una dutxa ràpida, la Mercè va ajudar-me amb el maquillatge i el cabell. Quan la Mari va entrar a la meva habitació jo encara estava en sostenidors.

– Hola guapíssimes, esteu preparades?

– Ja veus que no, pesada – va respondre la Mercè – no veus com està la teva cosina? Si entren la teva tieta o la teva mare et diran alguna cosa.

– Doncs segur que no diran ni la meitat del que diran a l’hora de dinar.

– Ho tenim tot preparat a sota del meu llit – vaig intervenir – hauríem de preparar la depilació i la part de baix.

Van passar les hores del matí volant, sota la seva roba de noi, la Mari ja duia una preciosa llenceria de seda. Era la que estava menys nerviosa de totes tres, reia i feia bromes. Va arribar migdia i vam pujar totes tres a acabar la feina, en deu minuts la Mari ja era la noia més bonica que havíem vist mai. Ens va fer baixar al menjador, deia que necessitava uns minuts per adquirir valor.

– On és en Màrius? Ja és tothom a taula – va preguntar la meva tieta.

– Ara baixa, tieta, ha dit que volia mirar una cosa.

– Hummm, tot aquest muntatge és per a ell, espero que es comporti.

– Ho farà…. – La cara de sorpresa de la tieta em va fer emmudir. La Mari baixava per les escales en tot el seu esplendor, duia un preciós vestit vermell que conjuntava perfectament amb aquelles inacabables sabates de taló amb les que caminava amb tanta gràcia.

– Què és això, Màrius? Quina bretolada és aquesta? – La meva tieta estava totalment furiosa.

– No és cap bretolada, mama, jo sóc la Mari. Sóc una noia.

– Això no ho ha fet sol – va interrompre el Juan – la mala puta de la teva neboda l’ha amariconat.

– No, jo ja era així des de petita. I ara que he sortit de l’armari vull que tota la família sàpiga que ets un violador.

– Màrius, sóc el teu pare.

– Un pare que va deixar prenyada una adolescent i va fotre el camp, una joia. Encara pensaràs que sóc l’enveja de tots els fills, de tenir un pare cabronàs que no sap tenir-la guardada als pantalons.

– Tanca aquesta boca, marieta merdosa, et fotré una pallissa que et faré un home a hòsties.

– Què has volgut dir amb violador? – Va preguntar el meu pare.

– El Juan va intentar violar-me – vaig respondre – si no hagués estat per la Mari, o en Màrius, no sé que hauria passat.

– Si ho desitjaves, mala puta, tu necessitaves un home que et follés – em va interrompre el Juan – per això em vas provocar.

En sentir això, el meu pare i en Miquel van llançar-se a sobre del Juan, mentre la meva mare i la tieta intentaven separar-los. La Mercè i jo ploràvem sense parar atenció que la Mari marxava aprofitant l’avinentesa. Després d’uns minuts de confusió, el Juan estava estès al terra, li sagnava el nas i donava la sensació de no voler aixecar-se per tal de no rebre més cops. Finalment, la meva mare va adonar-se de que faltava algú.

– I en Màrius?

– No sé – vaig respondre – fa un moment hi era aquí.

Vam buscar per tota la casa, en arribar a la seva habitació el seu armari estava obert, però gairebé tota la seva roba masculina estava al seu lloc, tret potser de la roba més neutra. Vaig poder observar que el doble fons que havíem fet per la seva roba de noia estava rebentat i el seu contingut havia desaparegut. La mirada de la tieta va anar cap a mi.

– Tu ho sabies, Emma – em va mirar acusadorament.

– I tu te n’haguessis assabentat només escoltant-lo – no vaig continuar, la tieta es va posar a plorar impotent, segurament també ho sabia però va tancar els ulls per no haver-ho d’acceptar.

– Saps on és el meu fill? – Va preguntar amb una veu que implorava poder tornar a veure el seu fill.

– Això ho ha portat en secret, no sabia que el que realment volia fer era desaparèixer, jo creia que volia sortir de l’armari i prou. I saps una cosa, tieta?

– Digues, Emma.

– Que tens la filla més bonica del món…

La resta del dia va ser molt trista, en Miquel va intentar animar-me però fou inútil. La Mercè sanglotava i tenia la mirada absent. Jo sabia que la decisió de la Mari era la única que la permetria ser una dona, però aquella separació sobtada havia estat com un tret a la panxa, no sabia quan tornaria a veure-la o si tornaria a veure-la. Va arribar la nit i vaig anar-me a la meva habitació, i en obrir el calaix per agafar el pijama vaig veure un sobre, vaig obrir-lo apressuradament i vaig començar a llegir la nota que hi havia al seu interior:

“Hola Emma, preciosa cosina meva, el que més mal em fa es haver de deixar-te, però sé que ets conscient de que és la única cosa que podia fer donades les circumstàncies. Perdona per no haver estat sincera amb tu, però no podia carregar les teves esquenes amb el pes d’aquest pla de fugida. Fa uns mesos vaig conèixer una noia com jo, bé, no del tot…ella ja està operada. Hem trobat feina a Anglaterra i en poc temps tindré diners per operar-me, bé, si és que els documents falsos són creïbles. No em puc estendre més doncs les llàgrimes no em deixen veure el que escric, t’estimo i t’estimaré sempre. La teva germana Mari.”

Vaig plorar durant molts dies la seva falta, fins que poc a poc em vaig anar acostumant a la buidor de la seva absència. El dia de l’aniversari de la Mari i després de rebre la pallissa de la seva vida, el Juan també va desaparèixer doncs sabia el que li esperava. Al dia següent els meus pares van denunciar-ho a la policia, vaig haver d’explicar el que havia passat aquella fatídica tarda a gent estranya davant la presència dels meus pares…això també ho vaig anar oblidant poc a poc. Vaig començar a sortir amb en Miquel amb el vist-i-plau de la meva família, i com ja sabia va esdevenir l’home de la meva vida. I van passar els anys i en Miquel va acabar la seva carrera i va trobar una bona feina…i tan aviat vaig acabar la meva ens vam casar. Amb vint-i-quatre anys vaig ser mare per primera vegada, una preciosa nena. Al cap de quatre anys estava embarassada de nou quan vaig veure una persona en el mateix vagó de metro en el que jo anava de tornada de la feina, no era possible…em vaig armar de valor i vaig anar a preguntar-li.

– Disculpi, senyoreta, vostè em recorda una persona que coneixia.

– Sí, sóc jo, Emma…la Mari. I ell és el meu marit, en Kevin. Parla amb llibertat, no entén el català.

– Et vas fer la…

– Sí, sóc una dona de veritat, amb permís de les hormones que he de prendre cada dia.

– Quan fa que ets a Barcelona?

– Una setmana, demà tornem a Dublín – aquella resposta em va decebre.

– No anaves a dir-me res?

– Em sap greu, no estic preparada per enfrontar-me a la família.

– Simplement família? Això sóc per a tu?

– T’estimo com el primer dia, però tinc una vida lluny de vosaltres, de tu, de la mama, dels tiets. Em sap greu, potser algun dia, en Kevin m’ha intentat persuadir però no sé com reaccionaria la mama.

– La teva mare t’enyora molt.

– I el Juan?

– El van detenir a Lugo, va estar tres anys a la garjola i quan va ser lliure es va casar amb una noia que podria ser la seva filla.

– Com podem ser de ximpletes – va riure – veig que estàs embarassada.

– Sí, estic de set mesos.

– Em fa molt feliç. És el primer.

– No, ja tinc una nena de quatre anys.

– M’has fet tieta per partida doble. Ups, ho sento Emma, és la meva parada…t’escriuré algun dia.

Va baixar del vagó i va desaparèixer amb el seu Kevin… No cal que us digui que no em va escriure mai, d’això fa tres anys i l’únic que sé és que vivia a Dublín o potser m’enganyava, no ho sé. Malgrat que tinc tots els ingredients per tenir per ser feliç, dos fills meravellosos, un marit que m’idolatra i una bona feina, sóc una dona incompleta sense la meva Mari…la trobo molt a faltar i encara ploro per les nits quan ningú em veu.

Do you want to know the truth, the whole truth, and nothing but the truth?

A Glimpse of Heaven: The Philosophy of True Health

As set forth in my book – consistent with the traditions of the Bright Beautiful School of Thought/Ming Chia, it is said: If there is a Heaven, if there is a key to the universe, they are rooted in true honesty, promoting of true happiness and true freedom…but most importantly, needing less and less to hide behind. In this splendidly healthful spirit, we can learn to experience sweet and innocent sparkling spine-tingling/shivering realizations – glimpses of Heaven at will; Glimpses of an existence where there is no time, no space, no distance – so healthful, so full of light and lightness. It is a so-to-speak place, where ALL is known…and once again most importantly, nothing to hide behind.

In learning to play the part of a less and less blemished ‘witness,’ it is of significant import to embrace the notion that true health is congruent with better and better casting…

View original post 324 more words

Fragment de la meva propera novel·la “Ciutadania Alienígena”

Editorial del General (retirat) Neil Faymann, diari “Die Zeit”, 12 de juliol de 2175.

Des que em vaig retirar de les Forces Aèries Atlàntiques i vaig optar per treballar a la premsa escrita sempre m’havia negat a escriure sobre la guerra. Deu anys després d’aquesta decisió i com a col·laborador esporàdic d’aquest prestigiós diari, he acceptat realitzar una sèrie d’articles d’opinió sobre els conflictes bèl·lics del darrer segle, doncs aquells que no els han viscut en primera persona es veuen desorientats davant l’actuació de les nostres Forces Armades en les situacions que la guerra moderna ha generat.

Una de les preguntes més recurrents els darrers vint anys ha estat sobre l’ús d’avions tripulats en els conflictes contra el Califat Mundial i la Germandat Patriòtica, aquest serà el tema d’avui doncs ha d’anar lligat amb una lliçó d’Història i de Tecnologia. A mitjans del segle XXI, els darrers caça-bombarders foren retirats del servei i substituïts per drones capaços d’abastar velocitats extraordinàries amb una maniobrabilitat impossible per als essers humans; els drones van dominar els combats aeris durant més d’un segle fins que una nova potència anomenada Califat Mundial els va contrarestar amb l’arma més antiga que s’ha fet servir a la guerra: el fanatisme. Els enginyers califatians van adaptar els antics aparells Mikoyan fabricats a Rússia en la dècada del 2050 a les necessitats de la guerra del segle XXII, caça-bombarders lleugers, ràpids, maniobrables…amb pilots que no tenien por de morir i que superaven la freda lògica de les computadores que guiaven els drones. El fet de tornar a l’antiga manera de combatre al cel va obligar a la República Atlàntica a rescatar de la ferralla els antics Firecat, molt inferiors en capacitat als caces califatians, però amb una arma secreta invencible…joves manipulats per una operació propagandística sense precedents en la societat occidental dels nostres temps, nois i noies de 16 anys s’allistaven en massa a les acadèmies de l’aire escampades per la República cridats pels Soldats de la Fe i altres organitzacions ultranacionalistes què ràpidament van equilibrar la balança amb el Califat. El cost per a la nostra joventut és altíssim en vides humanes i seqüeles psicològiques, pilots en plena adolescència que s’enfronten a la guerra des d’una vida acomodada i que se n’adonen que l’èpica de les pel·lícules propagandístiques i dels videojocs és una farsa potenciada des dels estaments polítics que precisament haurien de protegir-los. I em segueixo preguntant el per què d’aquesta bogeria, de per què els adults ens amaguem darrere els nostres fills perquè ens protegeixin d’un enemic que la societat occidental ha fomentat per la seva insensible manera de redistribuir els escassos recursos de la Terra…