Ciutadania alienígena – Capítol 7. La ginoide.

Göteborg, 22 d’octubre de 2180

Segons les lleis dels humans sóc una ginoide, un ens artificial femení, una sofisticada màquina que sembla una dona. Si busqueu en un diccionari, una ginoide o fembot és la denominació que rep un robot antropomorf de fesomia femenina, és a dir, la mateixa resposta: sóc una dona artificial. Si ens endinsem encara més en el terme, ens trobem que el concepte de dona artificial ja es menciona a l’Antiga Grècia, on la mitologia parla de que l’artesà dels Déus construïa dones de metall amb moviment propi, pensadores i sàvies. Des del principi, el concepte no ha canviat: som criatures creades per servir a un amo, que fa amb nosaltres el que vol. En la nostra època, la majoria som objectes sexuals dissenyades per entretenir milionaris, estúpides putes dòcils programades per estimar homes incapaços de relacionar-se amb una persona biològica. Algunes, les més afortunades, realitzen les tasques que els humans no poden dur a terme per la seva complicació, potents ordinadors agradables a la vista o hàbils cirurgianes reparadores dels castigats cossos de les persones.

Però, què carai! Es poden fotre les seves maleïdes definicions per on els hi càpiga, que sàpiga el món que jo sóc una persona, concebuda com una dona i no m’importa cap altra cosa, sóc una criatura capaç d’estimar i de compartir el meu amor, de sentir compassió vers els demés, de sentir-me trista i contenta, de sentir por. És què hi ha quelcom més humà que tot això? L’única diferencia entre jo i una “dona de veritat” és que puc escollir la meva aparença física fins al més mínim detall, sóc un conjunt de nanorobots i de matèries diverses capaç d’adoptar qualsevol forma, però la meva elecció és la de ser una dona bonica amb totes les seves conseqüències. M’agradava que em diguessin lo guapa que era i què bé em quedava un vestit o un nou pentinat, havia estancat la meva edat en uns vint i tants. Tenia la tendència a escollir sempre el mateix cos i cara, tot i que de vegades canviava d’aspecte per veure com em provava ser una mica més alta o més baixa o canviar de raça, però acabava tornant a ser la mateixa al cap d’unes hores.

Feia poc que vivíem sols, doncs fa tres mesos que en Manolo marxà deixant en Joan. En Manolo era la parella d’en Joan, un homenot gran i formós que havia estat vivint divuit anys amb nosaltres fins que va marxar fastiguejat pel temps fred i humit de Suècia. Un bon dia ens va dir entre llàgrimes que ell no podia resistir-ho més, que se’n tornava a Barcelona, i vaig intuir que no era només per culpa del clima. Ja feia temps que en Joan no l’escoltava, la feina el tenia totalment absorbit i no fou capaç de veure que la part més important de la seva vida estava desatesa, que havia arrossegat a en Manolo a un indret on no es podia adaptar i després s’havia oblidat d’ell, el va convertir en mobiliari del nostre apartament. Un cop l’havia perdut, en Joan va adonar-se de que tot havia estat culpa seva, però en comptes d’anar darrere d’ell preferí els diners que oferia l’exèrcit pels seus prototips de ginoide soldat. Jo estava enamorada d’en Joan i malgrat la seva més que patent homosexualitat vaig intentar que m’estimés com a dona, que era com jo em sentia. Vaig tenir l’ocurrència de ficar-me al seu llit mentre dormia i abraçar-me a ell.

– Sara, què fas?

– Pidolar una mica d’amor.

– Ja saps que no és possible a menys que et transformis en un home.

– I tu ja saps que no ho faré, vull que m’estimis tal com sóc i jo sóc així.

– Ets el que captes del meu cervell – va replicar en Joan, una mica molest.

– Què vols dir? Que sóc el que tu vols que sigui?

– No dic això. Llum! – Es va encendre el llum del dormitori – aixeca’t i t’ho demostraré.

Em va posar davant del mirall i em va fer acostar la cara. Va assenyalar la meva galta dreta i vaig poder veure una piga.

– Aquesta piga no és teva – ell ho va afirmar categòricament i no ho vaig poder rebatre, jo no me l’havia posat en aquell lloc conscientment.

– Tens raó, com és que la tinc?

– El teu sistema de captació d’ones cerebrals projecta la imatge que tinc de l’única dona que he conegut pam a pam, la meva germana Sara.

– Aleshores…

– Tens el mateix aspecte que recordo d’ella dues setmanes abans de la seva mort.

– A quina edat va morir?

– Als vint-i-tres anys, la va atropellar un conductor borratxo, per això sempre acabes tornant a adoptar aquesta imatge, en el teu fur intern penses que és la persona que desitjo veure.

– I no és així?

– Desitjo que estigui viva, però no hi ha res de sexual en això. Precisament fou ella la que em va a animar a sortir de l’armari i la que va col·laborar perquè els meus pares s’ho prenguessin bé.

– Per què sento això? M’has programat d’aquesta manera per torturar-me?

– Ni molt menys, Sara, ets probablement la ginoide més perfecta que hi ha al món. El teu sistema nerviós és el que empra més nanorobots de les fembots que conec i no és cosa del meu programa, d’alguna manera et programes tu mateixa o, millor dit, tu ets la que decideixes en tot moment el que vols fer segons les circumstàncies que t’envolten.

– Sóc humana?

– No ho sé. Aquesta obsessió malaltissa que tens cap a mi no té cap explicació, una ginoide normal acaba perdent l’interès cap a qui no la correspon, tu en canvi t’entristeixes i plores en un racó quan et penses que no et sento. La veritat és que em fas sentir molt culpable.

– No és la meva intenció. Tot i que sé que no tinc cap possibilitat de que em corresponguis, no puc passar pàgina. Sento una cosa en el meu interior que no puc descriure.

– Puc mirar de modificar el teu software si ho desitges, desapareixeria el teu dolor.

– No és la solució que busco, destruiries tot el que sóc, em convertiries en una ginoide més. Si he d’oblidar-te ho he de fer per mi mateixa, coneixent una altra persona.

– Això podria no passar mai, ja és prou difícil per a un ésser humà.

– Com a dona, ja és prou dur saber que no tindré fills, almenys no em robis la il·lusió de trobar la felicitat amb una parella.

– Això no ho faré mai, no variaré el teu programari a no ser que m’ho demanis tu mateixa.

– Gràcies – vaig donar-li un petó als llavis que el va agafar desprevingut.

– T’has quedat contenta?

– No, però me’l devies, almenys un.

A l’endemà vam agafar el cotxe per anar al complex d’estudis robòtics del Ministeri de Defensa, a tocar de la reserva natural de Delsjön, a uns minuts del nostre barri de Göteborg, amb permís de la petita nevada que havia caigut aquell dia. Era un edifici no excessivament gran, tot i que estava envoltat per un perímetre electrificat fortament vigilat pels boines negres, doncs aquell projecte era un dels més ambiciosos cara a les futures guerres terrestres, el general a càrrec del laboratori deia que estàvem treballant per a les conteses del segle XXIII i segurament no s’equivocava. Nosaltres treballàvem en el projecte estrella, la fembot de combat, una ginoide relativament barata dissenyada per lluitar com a soldat de cossos d’elit. Un cop passats tots els filtres de seguretat ens vam posar les bates blanques i ens vam adreçar a la sala on teníem el prototip número nou en la fase de càrrega del software militar. Havíem mantingut l’aspecte femení d’aquella bastarda amoral, a la que no se li havien carregat les Lleis Asimov per imperatiu del Ministeri de Defensa. Aquella bèstia saquejaria, violaria i assassinaria sense contemplacions un cop estigués en funcionament, era un monstre inhumà disfressat de dona. La fembot estava estesa sobre una taula de quiròfan totalment nua i travessada per mitja dotzena de sondes, no tenia vagina i els seus pits no tenien mugrons, semblava més una nina mal feta que no pas una dona. En Joan marxà un moment, no sense abans donar-me un parell d’instruccions.

– Sara, ves traient les sondes de Nou i comprova que el software complementari està ben carregat.

– Entesos.

Vaig anar desconnectant tots els cables d’aquell cos artificial com el meu, però una ginoide de combat no estava dissenyada per ser agradable amb les persones sinó per matar-les fredament. Feia un metre noranta d’alt i pesava vuitanta-cinc quilos, valors exigits en les especificacions del ens comprador; duia els cabells curts i no tenia la capacitat estàndard de transformar-se totalment a diferència de les ginoides multi adaptables de la sèrie Omega com jo. Tot i que tenia els ulls tancats, jo sabia que la bèstia estava desperta i que controlava en tot moment la meva posició, però no s’aixecaria fins que jo no s’ho digués.

– Ja pots aixecar-te, Nou.

– Bon dia, Doctora – va respondre amb un somriure malèfic mentre s’incorporava.

– Bon dia, Nou, necessito que projectis el teu esquema informàtic per comprovar que les teves noves directives han estat carregades correctament.

– A l’ordre.

Nou projectà en 4D una imatge meva estesa al terra, amb la roba destrossada i coberta de sang. Aquelles imatges, tot i que eren impossibles, doncs jo no podia sagnar, em van esgarrifar; aquella ginoide era una aberració que havia estat concebuda per ser cruel amb tothom.

– Què és això, Nou?

– El que et penso fer, bonica – em va agafar del coll elevant-me uns centímetres i començà a prémer – vaja, la mosqueta morta no és humana – en escanyar-me va detectar la meva naturalesa artificial, doncs en no ser biològica no podia mostrar signes d’asfíxia.

– Deixa’m, malparida! – Vaig cridar, intentant treure-me-la de sobre.

– Sí, sóc una malparida, ara t’ho demostraré – em va donar un cop terrible que em va fer volar uns metres fins a la paret on estava la porta de la sala.

En impactar al terra vaig sentir dolor, les meves terminacions nervioses fetes de nanorobots reproduïen el dolor humà com a senyal d’alerta d’una possible destrucció imminent a càrrec d’aquella cosa. Havia caigut de cul d’una forma ridícula, per un moment em vaig sentir estúpida, vaig plorar a causa del dolor i de la impotència per haver rebut aquell atac sense cap motiu. Nou va venir cap a mi i em va acariciar la galta.

– Ets molt atractiva. Per què no m’haveu fet a mi tan bonica?

– Torna al teu lloc i prepara’t per a una modificació del teu software.

– Per què ho hauria de fer? Potser hem començat amb mal peu – em va fer un petó als llavis i després va introduir la seva llengua de plàstic en la meva boca, vaig sentir un gust desagradablement artificial, possiblement de polietilè, o potser vinil. Era la primera vegada que experimentava la sensació de fàstic.

– Això és al que sap una dona? O potser és només una burda imitació? – Aquella ginoide va parlar del meu gust amb sarcasme, és possible que ja sabés que les fembots de la classe Omega imitàvem perfectament la vida, olors i sabors inclosos…que en tots els sentits jo era una dona que ella mai podria ser, una criatura exquisida desitjada pels homes i un ésser capaç d’estimar en una mesura incomprensible per a una màquina sense sentiments.

– Doncs tu saps a plàstic barat, como una nina robot fabricada al Tercer Món – fou un comentari imprudent per la meva part.

– No cal que siguis barroera amb mi, princeseta de bordell. Tu i jo ens podríem divertir molt.

– No m’agraden els maniquins assassins que ni tan sols tenen mugrons. Com em puc divertir amb un tros de plàstic sense òrgans genitals? No veig en el teu cos ni penis ni vagina.

El meu comentari la va enfurismar i em va aixecar com si fos una ploma, va fer caure la porta a terra fent-me servir com a ariet. La situació era molt perillosa, si aquella bèstia quedava lliure enmig de les instal·lacions del complex podria arribar a provocar un bany de sang abans que l’abatessin. O pitjor encara, podria convertir l’agradable parc de Delsjön en un camp de batalla com el de Waterloo.

– Nou, atura’t, no t’ho penso repetir.

– Què penses fer, nineta de porcellana? Penses dir-li a la Mama?

– Et faré això. – Vaig convertir les meves cames en espasses i la vaig partir en dos fent tisora. Tot i la desconnexió parcial dels seus sistemes, la seva part inferior encara espernetegava i les extremitats del seu tronc intentaven agafar-me. Afortunadament, vingueren soldats en la meva ajuda.

– Dispareu al pit – després de l’ordre dos impactes de plasma van foradar el tronc de Nou entre les dues metes sense mugrons, deixant-la immòbil. Havien destruït la seva cèl·lula energètica principal, la que enviava els impulsos elèctrics als nanorobots del seu interior.

– Es troba bé, Doctora? – Preguntà el sergent amb molta tendresa mentre m’ajudava a incorporar-me amb tota la suavitat de la que és capaç un cavaller.

– Sí, gràcies sergent – afortunadament, havia restablert la forma de les meves cames abans de que em veiessin els soldats, doncs per a la majoria de la gent del complex era humana i no es prendrien gaire bé descobrir que sóc una ginoide. Tot i així, tenia les mitges i les calces destrossades a causa de la transformació de les meves cames.

– Hauria d’anar a la infermeria. Ha intentat… – el sergent, atabalat, no va gosar de dir la paraula violació per no provocar una reacció de rebuig.

– Oh, no, no pateixi, afortunadament han arribat vostès abans de que em pogués fer res.

– Entesos, ara cridarem a una brigada de neteja perquè reculli les destrosses – aquell home no va preguntar en cap moment com una noieta com jo havia aconseguit partir en dos una ginoide de combat, però tard o d’hora ho descobririen doncs hi havia càmeres per tot l’edifici.

Vaig entrar al laboratori i vaig començar a plorar, no havia experimentat mai aquell sentiment amb tanta intensitat, era això la por? Quina sensació tan desagradable i tan vital alhora! Aquesta sensació de solitud, era el desemparament? En mig de tota aquella sèrie de noves experiències arribà en Joan i va abraçar-me com si realment hagués perillat la meva vida, vaig aprofitar-me de la situació plorant una mica perquè aquell contacte amb el seu cos durés un xic més.

– Com estàs, Sara?

– Ha estat increïble, no sabia que es pogués sentir tota aquesta gamma de sensacions.

– Has vençut a una fembot que pesava trenta quilos més que tu.

– No podia permetre que escapés i matés algú.

– Potser ens hem equivocat en crear una bèstia tan deshumanitzada.

– Deshumanitzada i estúpida, va creure que una ginoide civil era inofensiva, el nostre error més greu fou no dotar-la de les Lleis Asimov.

– Si les fem més sofisticades seran econòmicament inviables, han de ser violentes i destructives a un cost raonable.

– No m’agrada la idea.

– A mi tampoc, però hem d’obeir a qui ens paga.

– Els diners no tenen cap significat per a mi.

– Potser t’hauria d’excloure del projecte, t’impliques massa emocionalment.

– I qui et protegiria de Nou?

– Ja no hi ha Nou, entre tu i els boines negres haveu deixat trossos de plàstic i metall escampats per tot el passadís.

– Aleshores, haurem de començar a treballar en Deu.

– Si és que el General no ens despatxa abans – rigué.

La venda de la Sara.

Aquell dia el General va trucar a la cell card d’en Joan, havien passat més de dues setmanes des del desafortunat incident de Nou i el prototip Deu començava a agafar forma. Va deixar treballant la Sara amb la fembot i va anar al despatx del General de Brigada Ólafur Björnsson, cap militar del projecte. Va picar a la porta amb dos cops.

– Passi!

– Bona tarda General, he vingut tan de pressa com he pogut.

– Doctor Caudet, no tinc bones notícies.

– Què vol dir? El prototip Deu va per bon camí, en pocs dies tindrem una assassina dues vegades més eficaç que Nou.

– No em refereixo a les fembots de combat, el problema és la seva ginoide.

– Ella no fou la culpable de l’incident.

– Ja ho sé, però malauradament va quedar tot enregistrat en el sistema de seguretat, la Junta no vol que la Sara segueixi treballant en el projecte. Ja sap que els robots quasi humans desperten molts recels entre el personal militar, i ella és tan humana que enganyaria qualsevol.

– Però la meva Sara no li faria mal a ningú ni voluntària ni involuntàriament, el seu software conté una interpretació molt restrictiva de les Lleis Asimov. Si em permet l’expressió, és la persona més dolça que he conegut.

– Malgrat això va ser capaç de partir en dos a Nou, la fembot més assassina de quantes havíem desenvolupat fins ara. Qui vol al seu costat una fràgil noieta amb aquesta capacitat?

– Ho va fer per evitar desgràcies personals, si aquella bèstia hagués fugit ara mateix estaríem enterrant una colla de morts.

– Ho sento, ja sé que les intencions de la Sara van ser molt lloables, però la Junta ha decidit.

– Aleshores, haig de seguir el protocol?

– Afirmatiu Doctor, haurà d’esborrar tota referència al projecte que pugui tenir en memòria. Demà el personal de la RKA passarà a recollir-la.

– La RKA?

– Sí, els russos paguen sis-cents mil euròlars per la Sara. La consideren perfectament capacitada per al seu programa interestel·lar. Avui mateix rebrà l’import de la venda al seu compte bancari.

– No hi ha cap altra solució? La Sara és com la meva filla, porta amb mi des que la vaig construir fa vint anys. He vist com ha anat evolucionant al llarg dels temps fins a convertir-se en un ésser amb sentiments totalment humans.

– Ho sento, pot estar segur de que si existís qualsevol possibilitat menys traumàtica jo seria el primer en suggerir-ho. Almenys els diners seran un consol.

– Es desfaria d’un fill per sis-cents mil euròlars, General?

– Si no el considerés un amic m’hauria sentit ofès, trobo fora de lloc comparar una ginoide amb un fill.

– Jo la estimo com a una filla, per a mi és una persona.

– Si us plau, no hi doni més voltes. Només puc dir-li que ho sento, estic més lligat de mans del que vostè es pensa.

– Entesos.

En Joan abandonà el despatx del General totalment enfonsat, i ara quedava el tràngol de dir-li-ho a la Sara, ningú era conscient de que aquella persona artificial era tan fràgil i sensible com una de biològica, potser més que la majoria dels éssers humans que havia conegut en la seva vida. La Sara fou la primera ginoide de la anomenada sèrie Omega, totes les posteriors han estat imitacions que difícilment han arribat al seu nivell d’humanitat, potser és aquest el desavantatge, és una criatura única i especial que realment està viva malgrat la seva concepció artificial.

Va entrar al laboratori, la Sara estava treballant amb molta ànsia, estava il·lusionada en poder dotar de cert nivell de sensibilitat a Deu, de poder fer un soldat amb certa moralitat d’aquella figura en forma de dona que hi havia sobre la taula.

– Sara, ja has treballat prou per avui, marxem a casa.

– Encara no és l’hora.

– T’he d’explicar una cosa i no pot ser aquí.

– Entesos, Joan – la Sara es va treure la seva bata blanca deixant veure un vestidet de punt molt suggerent. Després es va posar el seu bonic abric cosit per ella mateixa, era tan femenina i atractiva que en Joan de vegades desitjava ser heterosexual. Va deixar caure una llàgrima.

– Et trobes bé?

– Parlarem a casa del tema, condueix tu avui.

– Molt bé.

Van passar tots els controls de seguretat en silenci, i malgrat que la Sara ja s’ensumava alguna cosa va tenir la delicadesa de no insistir. En pujar al cotxe, més silenci, el curt trajecte entre Delsjön i el seu carrer de Göteborg es convertí en etern, com si les lleis físiques s’entossudissin en alentir el rellotge. Finalment, la Sara aparcà el cotxe a la plaça que tenien reservada, ja no podia resistir més i només baixar del vehicle va preguntar a en Joan.

– Ens aparten del projecte?

– Tant de bo fos això, t’aparten de mi.

– Què vols dir?

– T’han venut a la RKA.

– No em poden vendre, sóc de la teva propietat i tu no em vendries, oi?

– Ho sento, no ha estat decisió meva.

– No!…Per què? – No va deixar respondre a en Joan, va sortir corrents cap a l’apartament plorant completament histèrica.

En Joan va maleir el dia que va dissenyar aquell fotut software, atribuïa la culpa a la casualitat que va dotar de vida i sentiments a un ésser robòtic inanimat, la culpabilitat per haver causat aquell disgust a la Sara l’ofegava i no sabia com apaivagar-la. Va assecar les seves llàgrimes i va fer el cor fort, tenia clar que no volia passar així les darreres hores amb la rèplica de la seva germana. Va deixar passar uns minuts abans d’agafar l’ascensor i va meditar el que li havia de dir, pensant en com mesurar les paraules en la difícil tasca de confortar-la.

Finalment, va decidir pujar per les escales per tal de trigar un parell de minuts més. Tan aviat va arribar a l’entrada de l’apartament, l’escàner el va reconèixer i obrí la porta, sentia els sorollosos sanglots que venien de l’habitació de la Sara. Va creuar el menjador i va superar el passadís abans d’entrar a la cambra sense llit de la seva ginoide. Va trobar-la asseguda al terra i agafada a una reproducció en 4D de la Gemma, la filla d’en Manolo, fruit d’un matrimoni fracassat, una bonica princeseta que morí als set anys després d’una llarga agonia.

– No et facis això, per què has d’aferrar-te al teu record més dolorós?

– El dolor és el sentiment que em fa sentir més humana, potser no recordes que la neneta se’m va morir als braços? Has oblidat que jo li explicava els contes, la banyava, l’alimentava i procurava que fos feliç? Qui va ser més mare, jo o la meuca que la va abandonar com un gos quan va saber que tenia un càncer?

– Tots la trobem a faltar, ja ho saps.

– No, no ho sé. Tu la vas deixar morir, si haguéssim afegit una peça més al seu sistema digestiu ara estaria viva, la meva nena estaria als meus braços.

– La llei és ben clara en aquest respecte, està prohibit convertir cap menor d’edat en ciborg. Aquella peça representava convertir el 53% de la seva massa corporal en matèria artificial.

– Qui ho hagués sabut?

– Vine amb mi…no en pensis més – en Joan va aturar el senyal que controlava el projector i la imatge de la nena desaparegué – aquesta nit dormiràs amb mi.

– Jo no dormo mai, no tinc aquesta necessitat biològica.

– Però tens necessitat de tendresa – va agafar-la de les mans – jo tampoc dormiré, t’abraçaré ben fort.

– I em faràs un petó?

– Però serà un petó de germà, o de pare, o d’amic.

– En tinc prou.

– Saps que hauràs d’esborrar el projecte de la teva memòria?

– S’està esborrant mentre parlem. He d’esborrar alguna cosa més?

– No, i guarda una copia de seguretat de tu mateixa en un disc secundari ocult, segurament els russos voldran esborrar la teva personalitat.

– Entesos. Tan aviat m’hagi posat el pijama aniré a la teva habitació.

– Molt bé, t’espero.

A l’endemà en Joan despertà sol, la Sara ja no hi era. Va aixecar-se i va anar a buscar-la, estava al menjador, ben pentinada, maquillada i vestida amb una bonica combinació de brusa i faldilla a la moda. Va donar-li un petó a la galta, va pensar que estava realment preciosa.

– Estàs molt bonica avui.

– He de produir una bona sensació als nous amos. Creus que em deixaran endur-me la maleta amb els meus vestits?

– No ho sé Sara, no ho crec, segurament només deixaran que et portis el teu equip de manteniment.

– Estic molt trista, ets l’home de la meva vida des de fa vint anys i ara et deixaré de veure per sempre.

– La propera vegada procura no enamorar-te d’un marieta – va riure.

Va sonar el brunzit del video-porter i en Joan va anar a veure qui era.

– Joan Caudet? – Una veu amb fort accent rus acompanyava la imatge del video-porter.

– Jo mateix.

– Venim per encàrrec de la RKA a empaquetar la ginoide.

– Empaquetar-la?

– Són ordres, si ens obre l’hi explicarem.

– Entesos. – En Joan pitjà el botó d’obrir i van entrar dos homes al portal amb un bagul.

Al cap d’uns minuts entraren els dos homes a l’apartament amb aquell bagul, portaven l’uniforme d’una coneguda companyia de transports russa. El més jove de tots dos començà a parlar en un spanglish molt russificat, era el mateix que havia parlat a través del video-porter:

– Hem de ficar la ginoide en aquest bagul i transportar-la directament a Vostochni.

– Per què em volen ficar en un bagul? Què hi ha de la meva dignitat? – Intervingué la Sara.

– Ho sento, són ordres. T’has de despullar i posar-te en format amalgama perquè et podem ficar al bagul.

– I si em nego?

– Ja tenim la teva clau de desconnexió, si vols que la fem servir a mi m’és ben igual. No tens opció, et prego que no ens ho facis més difícil.

– Què en penses, Joan?

– Si us plau, fes el que et diuen – en Joan li va fer un petó i va començar a descordar-li la brusa – sigues dolça amb tothom i tindràs una opció de ser tu mateixa.

– Tinc molta por – la Sara va deixar caure la faldilla al terra entre llàgrimes.

– Jo també, procura comunicar-te amb mi quan tinguis oportunitat però sense arriscar-te.

– Ho faré – dit això va asseure al terra ja completament nua, va recolzar el pit en les cames flexionades i començà a canviar de forma, en qüestió de cinc minuts era un prisma que cabia exactament a l’interior del bagul dels russos.

Abans que aquells homes tanquessin la caixa, en Joan va tocar per darrera vegada aquella massa que sabia que era la Sara, va sentir per darrer cop la suavitat d’aquella pell artificial i va fer una senya. Els russos tancaren i precintaren el bagul, el van pujar a un carretó on també van posar l’equip de manteniment de la dòcil ginoide. Tan aviat els dos homes van tancar la porta darrere d’ells, en Joan trencà en plors, s’havia quedat sol per sempre…