La Soizick, la Keo i altres mites (Fragment descartat de Miracle a l’Infern)

Saint-Malo, 13 de gener de 2157.

A través de la finestra podia veure protegida per l’escalfor de la meva habitació com queia la neu al carrer de forma insistent, avui no havia anat al Institut a causa de l’alerta de temporal de neu que afectava tota la costa bretona. Em trobava refugiada en el confort de la meva habitació de colors acollidors; en comptes de sortir a jugar al carrer amb la neu com qualsevol noia de la meva edat, havia dedicat tot aquell dia de cru hivern en conscienciar-me i preparar-me per tirar endavant el que volia fer. M’havia decidit a fer-ho aquella mateixa tarda amb en Michael; no físicament ,és clar, doncs ell vivia molt lluny, en una ciutat de l’altra banda del Canal de la Mànega, el que faria servir seria el programa d’imatges sòlides en 4D del sistema de xat de la xarxa global. Algunes de les meves amigues ja ho havien provat i deien que era fantàstic, com estar realment amb aquella persona, però la pega era que l’experiència durava només uns trenta segons doncs era el temps que trigava el sistema en detectar que dos menors d’edat estaven realitzant un acte sexual per via electrònica. Per això m’havia posat una bata fàcil de treure sense res a sota, volia gaudir d’aquells trenta segons al màxim sense cap entrebanc.

A causa del meu sobrepès, els nois del Institut no es fixaven gaire en mi; pitjor encara, se’n reien cruelment a les meves esquenes i de vegades a la meva pròpia cara. Per això, l’únic noi amb el que havia gaudit d’una relació amistosa (potser podria dir sentimental) era en Michael, malgrat que no ens havíem vist mai en persona coneixíem tots els detalls íntims l’un de l’altre. En Michael i jo havíem nascut el mateix any, sols que ell compleix avui els setze anys i jo no els faré fins a juliol, per això volia fer-li un regal d’aniversari molt especial, un que esperava que no oblidaria mai. Estava tan enamorada d’ell que no em preocupava cap altra cosa més que un possible rebuig del meu estimat. M’omplia de neguit el fet de restar esperant el moment en que en Michael es connectés a la xarxa, cosa que va fer a cosa de les cinc.

– Hola Soizick, tenia un munt de missatges teus a la cell card. Ja saps que no em deixen portar-la al Institut, ja em van robar una l’any passat i fou un embolic per recuperar tota la informació.

– Avui no hem tingut classe a Saint-Malo a causa del temporal de neu i estava impacient per felicitar-te, amor meu – després de dir-ho em vaig posar vermella, no havia dit mai “amor meu” a ningú. Però, què diantre, jo l’estimava amb totes les meves forces, ell hauria d’assumir-ho o rebutjar-me d’una vegada per totes.

– Moltes gràcies, estic molt content de que te n’hagis recordat. Ja saps que ets una persona molt important per a mi, crec que la més important – va fer com si no hagués sentit el “amor meu”, com sempre era prudent i educat i mesurava les seves paraules.

– De fet, tinc un regal per a tu – estava realment excitada i amb unes ganes boges de treure’m la bata – és una cosa molt especial.

– Sí, què és? Estic molt nerviós.

– Hauràs de connectar el 4D – em vaig adonar que havia posat una veu insinuant, com si es tractés d’un xat eròtic de la “xarxa golfa”.

– Això està fet – respongué en Michael, que no donava la sensació d’haver-se adonat de les meves intencions – i connectaré també l’administrador d’escenaris per estar com a la teva habitació.

A l’instant va aparèixer una imatge sòlida d’en Michael, era com si el meu amor estigués a l’habitació, podria tocar-lo i ell ho sentiria. La imatge d’en Michael era una recreació tàctil tan perfecta que costava diferenciar-lo del real, ho havia experimentat en pel·lícules però no en un xat amb una persona de la que estava perdudament enamorada. Em va fer un petó als llavis que em pujà al cel, ignorant si un de debò seria igual de meravellós doncs era el primer petó que em feia un noi encara que fos virtual.

En Michael va donar-se una volta per la meva habitació observant fixament tots els detalls, com si avalués la meva personalitat mitjançant els objectes que m’envoltaven. Va tocar les meves maquetes d’aviació i va mirar els pòsters canviants que reflectien escenes de diferents aparells voladors de totes les èpoques. Les coses que estaven repartides per la meva habitació d’una forma acurada formaven part de mi igual que els meus ulls o la meva cara; aquelles andròmines expressaven somnis i frustracions, il·lusions i complexes, aquell dormitori era tan jo com jo mateixa. Les parets i els mobles estaven pintats per mi en els colors amb els que em sentia identificada, el blau que em donava pau, amb trossos violetes i roses que afirmaven la meva feminitat…una feminitat que havia despertat i que buscava manifestar-se, reafirmar-se en el meu cos i la meva ànima, tota jo estava experimentant el trànsit de nena a dona, una metamorfosi en la que havia de substituir les joguines per les sensacions, de dormir amb un osset a compartir els meus llençols amb la persona que més estimo.

– T’agrada el meu santuari, Michael? – vaig intentar captar la seva atenció – És l’únic lloc al món on puc ser jo mateixa.

– És una habitació preciosa Soizick, però no sembla de noia, les maquetes d’avions són increïbles i els pòsters de la història de l’aviació són una passada.

– Ja t’ho havia dit. Vull ser pilot, però no sé si m’admetran a l’acadèmia de vol.

– Faràs tot el que et proposis.

– Gràcies, ara és hora de donar-te el teu regal – vaig descordar-me la bata i la vaig deixar caure, deixant el meu cos nu enfront d’aquella representació d’en Michael.

– Què fas? Estàs boja? Ens expulsaran de la xarxa – la seva cara era de rebuig, em va fer sentir la persona més lletja del món.

– Et faig fàstic? M’havies dit que em trobaves preciosa – em sentia tan estúpida que vaig començar a plorar. Em vaig tapar amb les mans el que vaig poder totalment avergonyida.

– I et segueixo trobant preciosa, Soizick, sols que no m’esperava això. Aquestes coses estan controlades pels programes del Tribunal de Menors, podrien avisar els nostres pares.

– Toca’m si us plau, en quinze segons es tallarà la comunicació – em vaig acostar a la imatge d’en Michael en un darrer intent de fer alguna cosa.

– Ho sento – després de dir això desaparegué.

A causa d’aquell menyspreu vaig començar a plorar totalment histèrica, tant que la mare em va sentir i va pujar de seguida molt espantada. Em va cobrir de seguida amb la bata i va provar de consolar-me. Vaig trigar deu minuts en asserenar-me, aleshores la mare em va ajudar a posar-me el pijama i em va conduir a la cuina. La meva sobreprotectora mare em va fer una xocolata desfeta i me la va posar sobre la taula.

– Em posaré com una vaca, Mare. Què dic? Ja sóc una vaca. Hauria d’estar menjant el meu sopar de dieta.

– Ets una nena molt bonica, una mica de xocolata no et farà cap mal.

– Ja no sóc una nena, Mare, sóc una dona lletja i grassa com una morsa.

– Tot això és per culpa d’un noi?

– No, sóc jo. No puc parar de menjar, per això sóc la riota de tothom. Mira’m Mare, qui vols que s’enamori de mi si jo mateixa em faig fàstic?

– Ha estat en Michael, oi? – la Mare no era gens ximple, em coneixia millor que jo mateixa i va lligar caps de seguida.

– Sí, m’ha mirat com si fos un monstre.

– No haureu fet…

– No, Mama, i jo ho desitjava amb bogeria.

– Encara ets una nena, Soizick, no estàs preparada per tenir relacions sexuals ni que sigui mitjançant una màquina. Si t’entregues a qualsevol et faran molt de mal.

– No em tornis a dir nena, Mare, sóc una dona.

– El que tu diguis, amor meu.

– Perdona Mama – vaig adonar-me que la estava fent pagar els plats trencats a la persona que més m’estimava d’aquest món – tu no tens la culpa, seré sempre la teva nena, t’estimo.

– Jo també t’estimo, petitona meva, però promet-me una cosa.

– No ho tornaré a fer, tots els homes són uns porcs.

– Tots, menys el Pare.

– Sí, menys el Pare…per cert, on és?

– Ha trucat, haurà de fer nit a Avranches per la nevada, l’autopista està tancada al trànsit.

Van passat molts dies, potser tres setmanes o més, no agafava cap de les trucades que en Michael em feia a la cell card i ni molt menys acceptava les seves invitacions mitjançant la xarxa global; però aquell dia havia decidit que li expressaria els meus sentiments i el faria acabar amb aquell assetjament, ja s’havia rigut prou de mi.

– Hola Michael – la meva veu no ocultava la meva ira.

– M’odies molt, Soizick? – posà cara de pena. Em costava mantenir l’enuig amb els ullets que em feia, potser no feia bé però l’estimava de tot cor.

– T’agrada burlar-te de les noies grassonetes? – vaig preguntar-li entre llàgrimes.

– És clar que no – va aturar-se i prosseguí – per a tu és molt fàcil fer una cosa així doncs la teva habitació és una peça allunyada en el segon pis d’una casa gran. Jo visc en un pis de dimensions reduïdes i la meva habitació és a tocar del menjador.

– De debò que no és perquè et faig fàstic?

– Fàstic?, és clar que no, ximpleta. Jo t’estimo. Però quan fem l’amor serà de veritat i no mitjançant una maquineta que ens talli el rotllo als trenta segons.

– M’agrada molt el que em dius – vaig plorar emocionada.

– Ara vull dir-te una cosa, és molt important.

– Quina cosa?

– M’he inscrit a l’Acadèmia de Vol de la Marina d’Anvers, a Flandes, ja saps que el meu pare és pilot de l’Armada. Et passo l’imprès telemàtic perquè l’omplis.

– No ho trobes molt precipitat? No som una mica joves?

– No volies ser pilot? Aquesta és la teva oportunitat i a més hi serem junts, a Anvers tenen un programa per ensinistrar adolescents en el pilotatge de tota mena d’aeronaus i a més la matrícula és gratuïta.

– He de dir-ho als meus pares.

– M’ho imagino, però a l’abril tanquen les preinscripcions. Si bades massa et quedaràs fora i és una oportunitat única, potser no tornaran a fer una convocatòria igual mai més.

– Hauré de perdre pes.

– L’esforç val la pena, no? Estarem junts.

Em costà gairebé una setmana sencera convèncer als meus pares però això fou extraordinàriament fàcil comparat amb el repte de perdre pes, el meu IMC superava el 31 i havia de quedar per sota de 28. Estàvem al febrer i em pesarien la primera setmana de setembre, el mateix dia de la formalització de la matrícula provisional que havia de fer-se a Caen. Pel que havia llegit en les instruccions de matrícula, l’Armada havia trobat una tècnica per la qual aconseguien que els adolescents fossin capaços de pilotar qualsevol aparell abans de complir la majoria d’edat doncs la seva capacitat d’absorbir coneixements i capacitats eren clarament superiors a la dels adults. El repte era perdre una mica més de deu quilos en aquests mesos, si ho aconseguia encara seguiria estant obesa però dintre d’uns paràmetres acceptables per pilotar un avió.

Anvers, Acadèmia de Vol de les Dues Armades, 10 de setembre de 2157.

La Marina m’acabava d’admetre oficialment com a aspirant a cadet, vaig aconseguir el IMC exigit pel Ministeri molt justeta, quatre-cents grams més i hagués estat exclosa d’aquell somni. Els meus pares no estaven gaire convençuts de deixar-me sola en aquella caserna militar en companyia d’adolescents tan o més cruels que els del meu institut, i per això em van intentar treure l’idea del cap de totes les maneres possibles, però el meu desig de volar i de poder estar amb en Michael ho eren tot per a mi. I va arribar l’hora dels adéus.

– No sé si deixar-te aquí, filla meva – el pare no podia contenir les seves llàgrimes – els militars són molt diferents de nosaltres.

– Estaré bé, Pare. És més, si me’n penedeixo jo mateixa us cridaré perquè em vingueu a buscar, paraula.

– I arribarem tan aviat com puguem – va respondre la meva mare.

– Us estimo… – mentre els veia marxar, se’m feia un nus a la gola, i si en Michael no hi era?

Només havien marxat els pares, vaig rebre els primers insults i crits, doncs una sergent realment desagradable em donava la benvinguda amb les ofensives paraules “espavila maleïda foca malcriada” i “d’aquí sortiràs o morta o amb les ales d’alferes”. Aquella sergent va fer formar les noies separadament dels nois, que van desaparèixer seguint a un altre sergent. Vam entrar a l’edifici amb les nostres maletes i aquella sergent va començar a repartir unes enganxines blanques.

– Poseu el vostre nom en la enganxina i fiqueu-la en un lloc visible de la vostra maleta. Després us haveu de despullar i posar tota la roba en la vostra maleta, a partir d’aquest punt no podeu portar cap peça de roba civil. Ja recollireu la maleta després d’ubicar-vos en les vostres companyies – mentre em despullava ja vaig començar a sentir les riotes, les mateixes que sentia en els vestuaris del Institut, per què són tan cruels les adolescents? Estava tan avergonyida, que em vaig deixar les calces posades.

– Tota la roba! – va cridar la sergent mentre estirava de l’elàstic de les meves calces, aquells crits van venir acompanyats de les riotes de les meves futures companyes de classe.

Entre llàgrimes vaig entrar a les dutxes de la caserna, la confusió del moment feia que ens anéssim donant empentes entre nosaltres, algunes noies reien i unes altres ploraven espantades com jo mentre les nostres carns nues anaven xocant pel recorregut. Aquella inhumana instal·lació era com una mena de túnel de rentat de cotxes, l’aigua i el sabó sortia de les parets, després caminaves uns metres i dolls d’aigua neta a pressió t’esbandia i finalment un potent ventilador d’aire calent t’assecava. Després, vaig haver de recollir la roba d’un mostrador, primer em donaren un bolic per posar tota la roba i després vaig haver de suportar les riotes de les cadets més veteranes encarregades de repartir la roba.

– Tindrem un petit problema amb les talles, recluta, no em queden calces XXXXXXXXXXXXXXXXXXXL per a aquest cul tan immens.

– Talla XL, si us plau.

– Tanga o de coll alt? – vaig tornar a plorar, per què tothom m’humiliava? Potser aquelles llàgrimes van entendrir aquella noia que va rectificar, o potser temia una esbroncada d’algun comandament que pogués estar observant l’escena – ho sento, aquí tens la roba de la teva talla, vesteix-te d’una vegada i no ploris més.

Un cop vestida amb aquell uniforme verd, vaig agafar el bolic i vaig seguir a la resta de noies cap a les naus que serien els nostres dormitoris. La nostra companyia es composava de quatre naus, en dues d’elles dormien els nois i en les altres dues les noies. Dintre de la mateixa companyia hi havia reclutes com jo junt amb cadets de primer i de segon any. El programa pròpiament dit s’iniciava passades les festes de Nadal, un cop passada la selecció final, de fet les proves d’acceptació definitives eren el dia dels innocents, això volia dir que segurament em menjaria el raïm a casa meva rebutjada per la Marina.

Amb tot l’enrenou em vaig acabar saltant el dinar, estava adolorida i afamada, vaig fer un gran esforç per no fugir d’aquell manicomi. Amb molt de gust hagués trucat al pare perquè vingués a recollir-me, però si volia aconseguir el meu somni no podia rendir-me tan fàcilment. Els suboficials ens van donar la tarda lliure fins a l’hora de sopar, així que vaig sortir al pati per observar la gent que es trobava tan perduda com jo. Vaig veure que hi havia una colla de nois fent cua per tallar-se el cabell, vaig pensar que potser no m’havia assabentat de l’avís per les noies. Vaig començar a preguntar als nois, les respostes i les riotes foren tan doloroses com les que venien de les noies, tret d’un xicot alt que tot just sortia gairebé rapat de la perruqueria.

– He sentit que les noies passareu demà després de dinar – les seves paraules eren tendres i amables, tot i que la seva veu s’entretallava.

– Què potser et faig por?

– No, és que no estic acostumat a parlar amb noies, tret de la meva germana és clar. Però ella no compta, som bessons, és com parlar amb mi mateix.

– A mi també em deixaran com a tu? Vull dir… – vaig assenyalar-me el cap.

– Oh, no! La ginoide que ho fa té un programa específic que té en compte el gènere, com ets una noia et deixaran mitja melena, hi han fotografies a la paret perquè no hi hagi mals entesos. Les autoritats no volen que les persones es dediquin a tallar cabells perquè s’han produït situacions molt cruels d’abús contra reclutes.

– Encara bo, només em faltaria estar rapada. Per cert, sóc la Soizick.

– Jo em dic David – de forma sorprenent, aquell noi tímid em donà un petó a cada galta, un costum mediterrani al que no estava acostumada – perdona als altres nois, es pensen que rient-se dels demés són més homes, però això només els converteix en una colla d’imbècils.

– Et volia demanar una cosa, David.

– El que vulguis.

– Vull que busquis un noi.

– Oh! – vaig veure la cara de decepció d’en David, em va fer una mica de pena – un noi, és clar.

– Ho sento David si t’has fet una idea equivocada, però tinc un xicot i és a l’Acadèmia. Si et serveix de consol a tu et trobo més maco físicament que no pas a ell.

– Perdona, no esperava que se’m notés, digues-me el seu nom, preguntaré per ell.

– Michael Lagarde, malgrat això espero que siguem amics.

– És clar, em sento molt sol aquí…aquesta gent és molt rara, aquests militars estan com una cabra.

– No ho diguis gaire alt sinó estaràs de tornada a…

– Barcelona.

– Si et senten podries veure’t esmorzant a Barcelona.

– Ho tindré en compte, Soizick, és un nom molt maco. No l’havia sentit mai…

Arribà l’hora de sopar, ens van fer entrar per un passadís on s’havia d’agafar una safata metàl·lica i un got de vidre, els coberts ja els duia a la butxaca doncs venien amb el bolic de la roba. En el següent passadís, tres nois anaven posant cadascú primer plat, segon i postra, m’hauria d’acostumar a fer cua per tot en aquell lloc. Un cop travessat el passadís, hi havia un menjador gran ple de taules per a quatre persones cadascuna, vaig seure en una d’elles esperant que algú s’assegués. Tothom passava de llarg entre rialles, i en aquell moment arribà en Michael acompanyat de dues noies.

– Michael! – vaig exclamar.

– Soizick, que bé que et veig!

– Vols seure al meu costat?

– Ho sento, ja havia quedat de compartir una taula amb més gent.

– Amb elles?

– Alguna objecció? – va preguntar una de les noies amb certa sorna. Donava la sensació de que aquella noia era una mica més que una simple amiga.

– Em menysprees per segona vegada – vaig afirmar enutjada – he vingut aquí per estar amb tu.

– No és el que et penses, Soizick.

– Et repeteixo que he vingut per tu Michael, potser no vols saber res de mi? – estava a punt de plorar, no sé si pel desengany o per aquella sensació de ser una idiota que m’ennuegava.

– Marxem – li va ordenar la mateixa noia d’abans – que el menjar es refreda…

Vaig marxar sense sopar del menjador, vaig buidar la safata en un contenidor de la sortida i vaig dipositar la safata en una taula preparada a aquest efecte. Vaig caminar uns metres i vaig asseure en un dels graons que hi havia al costat de les cuines, i em vaig posar a plorar desconsoladament recolzada en una paret ronyosa. No van passar ni tres minuts que vaig sentir com una mà m’acariciava el cap per sobre de la gorra.

– Soizick, ei, què et passa? – Era en David, portava una granota de treball i feia la mateixa olor que el menjar que ens havien donat per sopar.

– David, què fas aquí? No hauries d’estar sopant?

– M’ha tocat el servei de cuina. En deu minuts he d’anar a rentar les safates. Qui ha estat el malparit que t’ha fet plorar?

– En Michael, està amb una altra noia. S’ha rigut de mi des del principi.

– Vols que li trenqui la cara?

– I què en trauries d’això? T’expulsarien i jo em quedaria sense l’únic amic que tinc en aquest infern. Espera fins que em facin fora per no superar les proves físiques.

– I si jo t’ajudo?

– Què vols dir?

– No sóc gaire bon estudiant, però com a atleta no crec que hi hagi ningú en aquesta base que pugui córrer més ràpid que jo.

– On vols arribar?

– L’única prova en la que veig que pots tenir problemes és a la de la pista d’instrucció. Jo t’ajudaré a fer-la en menys de vint minuts o quedarem exclosos tots dos…

– Faries això per mi?

– El que necessitis, no et puc demanar que m’estimis doncs no em vull aprofitar de la situació, però sí vull que confiïs en mi, o passem el tall tots dos o marxarem junts d’aquesta acadèmia.

– És el més semblant a una declaració d’amor que m’han fet…

– Em conformo amb el que tu em vulguis donar.

Barcelona, 15 de febrer de 2159.

Havia fet un gran esforç per aprendre català en les meves hores lliures, d’aquesta manera vull assegurar-me que en un futur podré fer-me passar com a ciutadana autòctona d’aquest país tot i el meu aspecte oriental. No en va els descendents d’oriünds del Sud-est Asiàtic que vivien en aquesta terra s’acostaven al milió de persones, la majoria ciutadans catalanoparlants de ple dret i pertanyents a la classe mitjana. Tot i així, fins que no tingui un accent prou acurat m’estimo més fer servir la meva identitat laosiana, Keosaychay Parmukasarn, un nom que causa certes rialles en aquesta terra. Tinc seixanta anys, però només n’aparento uns vint, és per això que em passo la vida fugint d’un lloc a un altre. Fugir és l’únic que conec des que tinc memòria, per precaució he de desaparèixer quan se suposa que hauria d’haver envellit però no ho he fet; ara que la meva mare és morta he de fugir sola, ai…la mare, els darrers anys vaig haver-me de fer passar com a neta seva.

Aquesta cosmopolita ciutat que m’acull està lluitant de valent contra l’augment del nivell del mar que se la va cruspint metre a metre sense mostrar cap mena de pietat; per això cada dia centenars d’obrers treballen molt dur per aixecar una immensa barrera al port per evitar que l’aigua entri pels seus carrers i la preciosa Barcelona desaparegui com ja ho va fer la impressionant Venècia fa pocs anys. Són incomptables les ciutats que es troben en la mateixa situació, afortunadament la meva Vientiane no és una d’elles en no estar tocant la costa. L’aigua del mar penetra pels túnels del metro, per les clavegueres, pels soterranis d’algunes cases i ha inutilitzat una bona part de la xarxa ferroviària. Porto sis mesos vivint a Barcelona i gaudint d’aquesta urbs càlida i mediterrània, gran i petita alhora, prosaica i poètica, una ciutat de contrastos entre mar i muntanya, modernitat i història, una nació en ella mateixa. Treballava en una oficina d’informació i turisme gràcies a que en la meva llarga vida de fugides per arreu del món havia tingut el privilegi d’aprendre a parlar un munt d’idiomes, però només era una ocupació provisional mentre estudiava Dret online en la Universitat Virtual Atlàntica.

Aquell dijous vaig decidir anar de botigues i en enllestir la meva feina vaig adreçar-me cap al Portal de l’Àngel per comprar-me alguna cosa especial, potser unes sabates de taló altíssimes o unes arracades, o què tal llenceria una mica picant? El fet era poder tenir unes hores per a mi i desconnectar de les complicacions de la meva vida…o complicar-me-la encara més, potser trobar algú interessant que omplís el forat que tenia en el meu cor. No era una buscona, però m’agradava que em miressin els homes i les dones, en certa manera sabia que el fet de veure una dona guapa produïa un efecte beneficiós en les persones.

Quan era just a punt d’entrar al Portal de l’Àngel des de Plaça Catalunya algú va arrabassar-me la bossa d’una violenta estrebada i em va fer caure sobre la vorera, en impactar al terra vaig sentir com el braç esquerre feia un espetec i després m’envaí un dolor insuportable mentre veia com aquell malparit corria amb la meva bossa tan ràpid que ningú pogué aturar-lo.

Vaig quedar estesa a terra plorant com una magdalena pel dolor i la impotència, en una fracció de segon el meu món s’havia ensorrat, estava indefensa en una ciutat estranya. Aleshores un home d’uns cinquanta anys va allargar-me la mà.

– Dóna’m la mà, noia, t’ajudo a aixecar-te.

– Crec que m’he trencat un braç – per un moment no sabia si aquell home m’havia entès doncs la frase l’havia pronunciat entre sanglots.

– Aquest? – va assenyalar el meu braç esquerre. Vaig assentir amb el cap, acte seguit va passar-se el meu braç sa pel seu coll i em va aixecar com una ploma, suaument, mirant de no fer-me cap mal.

– Pots caminar? – afegí l’home.

– Sí, però a la meva bossa ho tenia tot, les claus de casa, els diners, el passaport, la cell card – em vaig posar a plorar – estic perduda, ara mateix sóc una sense papers i a sobre pot entrar qualsevol a casa meva.

– Mentre anem a un centre d’assistència mèdica, pots cancel·lar-ho tot i demanar còpies, agafa la meva cell card i fes les trucades que calguin.

– No voldria abusar.

– Tinc dos fills només una mica més joves que tu, m’agradaria que en les mateixes circumstàncies trobessin algú que els ajudés. Per cert, jo em dic Joaquim, i tu?

– Keosaychay.

– T’enfades si et dic Keo? És un nom una mica difícil per a mi.

– Cap problema, Keo em fa gràcia, el faré servir a partir d’ara amb tothom.

Mentre anàvem de camí al centre mèdic vaig fer les gestions oportunes seguint les instruccions d’en Joaquim, denuncia inclosa. Aquell gentil cavaller va acompanyar-me a la sala d’espera tot el que van trigar en agafar-me per enguixar-me el braç i quan vaig sortir estava a la porta esperant-me per dur-me a casa. D’alguna manera, la meva ànima sabia que no era un pervertit que volia muntar-s’ho amb una joveneta lesionada. No sé per què vaig veure en ell l’home de la meva vida i per això de forma inconscient vaig fer-li un petó als llavis.

– No vull que et facis una idea equivocada, Keo – va dir aquell home, de forma seria però sense mostrar enuig – ets una noia molt bonica, però podries ser la meva filla. No seria adequat i a més t’he ajudat desinteressadament i no a canvi del que tu i jo ens estem imaginant ara mateix.

– Perdona, ha estat un impuls, et trobo tan…meu.

– Què vols dir?

– És com si el destí hagués unit les nostres vides, potser si sabessis la meva edat real no em rebutjaries…vaja, no ho crec.

– Què tens, vint, vint-i-dos?

– Ara no t’ho puc dir, potser en algun lloc menys concorregut podríem parlar de nosaltres de forma distesa.

– M’ho pots dir pel camí, t’acompanyo a casa, segur que t’espera algú molt preocupat per tu.

– No m’espera ningú, estic sola a Barcelona, visc en un pis petit del carrer Tallers.

– Sola amb aquest braç? Ni pensar-ne, primer soparem per aquí i després et portaré a casa.

– I la teva família?

– La meva dona va morir fa un temps, i els meus fills seran fora fins dilluns, ningú em trobarà a faltar.

– Tu també sents alguna cosa cap a mi, oi?

– No m’ho puc permetre. Ets quasi una nena.

– D’això en parlarem després. Saps cuinar?

– Sí, no m’ha quedat un altre en enviudar.

– Doncs vine al meu pis, m’ajudaràs a preparar alguna cosa de sopar i t’explicaré un secret.

– Creus convenient fer entrar un desconegut a casa teva per explicar-li un secret? Et recordo que sóc això, un desconegut, i tu una joveneta indefensa amb un braç trencat.

– Per a mi no ho ets d’estrany, però necessito intimitat per demostrar-t’ho.

Per la meva condició no havia tingut mai cap relació sentimental duradora per por a que algú descobrís la naturalesa del meu secret, però aquell home era especial, era qui havia de ser. Va acompanyar-me més per educació que no pas per convicció fins a casa meva, a l’edifici de pisos de més de dos-cents anys on vivia. En arribar vaig picar el timbre del porter automàtic de la meva veïna, la que vivia a la porta del costat. Immediatament la cara de la meva anciana veïna va aparèixer pel monitor.

– Què t’ha passat noieta? I el braç? – preguntà aquella dona veient el guix del meu braç.

– M’han robat la bossa a Portal de l’Àngel i he caigut. Si no hagués estat per ell no sé on pararia ara mateix – vaig assenyalar en Joaquim.

– Puja, puja, que et donaré la teva clau – va obrir-se el portal.

En pujar al replà de la meva planta, la veïna obrí la porta de casa seva amb una copia de les meves claus a les mans.

– Ara que faràs filla meva? Vols que et faci una mica de sopar?

– No gràcies, en Joaquim m’ajudarà – i en observar la seva cara vaig afegir un comentari – no pateixis Mercè, és de confiança.

– Doncs que et milloris filleta, i avisa un manyà per a que et canviï el bombí.

– Demà mateix, no tinc més coses a fer amb aquest braç.

Tan aviat la Mercè va tancar la porta vaig explicar-li a en Joaquim que ella també vivia sola i per això ens ajudàvem entre nosaltres tot el que podíem. Vaig obrir la porta del meu pis, el pany era tan antic que encara requeria introduir una clau metàl·lica pel bombí. L’habitatge no era molt gran, però sí prou espaiós per a una persona sola o per a una parella de recent casats. Només treure’ns els abrics vaig agafar-lo de la mà per dur-lo a la cuina.

– M’ajudaràs a fer un Larb.

– Un què?

– Una especialitat de Laos.

– Ets laosiana?

– T’ho explicaré mentre sopem. Tinc una llarga història per contar-te i part d’ella es teva.

Amb la mà que em quedava operativa, que afortunadament era la dreta, vaig anar assenyalant el que en Joaquim havia d’agafar i feia els moviments a l’aire de com havia de preparar-ho. Al cap i a la fi, tal com li deia amb ell, aquell era un plat senzill si es coneixien els secrets de com especiar la carn de vedella i de posar els ingredients correctes i de presentar-ho com si fos una amanida. Fou un sopar prou amè, acompanyat d’un bon vi que guardava per a una ocasió especial i aquella m’ho va semblar força, l’Ocasió amb majúscula.

Malgrat la seva correcció i cavallerositat, vaig adonar-me de que en Joaquim no em mirava com a una filla, ho intuïa i el meu sentit no fallava mai, era a ell i a ningú més a qui havia d’entregar-me. Els nostres esperits suraven enamorats per l’ambient i s’entrelligaven d’una manera tan intensa com no ho havia sentit en tota la meva vida. Aquell home va quedar sorprès que fes el cafè a la manera antiga, molent els grans de cafè amb un molinet elèctric i després escalfant l’aigua amb una cafetera d’alumini que semblava més una peça de museu que no pas un estri de cuina; en la seva galanteria va voler ajudar-me, i el mer contacte de les nostres robes dintre d’aquella petita cuina semblava que produís espurnes. En sentir les seves mans en la meva cintura per passar darrere meu, vaig sospirar involuntàriament, un sospir que semblà més un gemec d’excitació que no pas una simple expulsió d’aire.

– Potser hauria de marxar, sento una cosa inapropiada, quelcom que un home de la meva edat no hauria de sentir per una noia com tu.

– No sóc una nena.

– Per a mi sí, ets una noieta que just acaba de sortir de l’adolescència.

– I si et dic que tinc seixanta anys?

– Diria que estàs boja o que m’estàs dient una mentida molt estúpida. Com has de tenir seixanta anys amb aquest aspecte? A dures penes deus tenir uns vint anys.

– I si t’ho demostrés?

– Com ho faràs?

– Aquest cafè és especial, he posat uns quants cabells meus i dues llàgrimes sinceres. Pren-te’l i relaxa’t prenent una mica de mi.

– Vols relaxar-me o drogar-me?

– Vull revelar-te el que la teva ànima ja sap però que la teva ment no ha assimilat, el meu objectiu és obrir-te la ment a la teva pròpia veritat, destapar la bena del teu ull interior. Serà un trànsit de sensacions entre nosaltres, una experiència única en la seva globalitat.

– Una mena de sexe sense sexe?

– El sexe només forma part d’una manifestació d’amor entre persones, el que jo t’ofereixo és coneixement vital en tota la seva extensió, trobaràs en mi les eines per lligar passat, present i futur. Podràs entendre el destí de la teva carn i de perquè som asseguts en aquest menjador.

– Bruixeria? És un conjur de màgia?

– No sóc una bruixa, no tinc poders ni faig conjurs màgics, Joaquim. Em temo que no conec prou bé el teu idioma com per explicar-t’ho amb propietat. Si ho experimentes ho entendràs millor, les coses que han de ser revelades apareixeran al teu davant d’una forma tan real com tu i jo. Jo també aprendré coses en aquest viatge, descobriré si realment ets l’home de la meva vida – en Joaquim quedà mut, no sabia què respondre’m, probablement se sentia com una presa que hagués caigut en un parany.

Vaig posar la cafetera a sobre d’un estalvi en mig de la taula, en Joaquim va servir-me a mi primera i després va omplir la seva tassa. Vaig aixecar la tassa i el vaig mirar.

– Perquè vegis que el cafè no té res de dolent me’l prenc jo primera.

– No he dit que desconfiï de tu.

– Els teus ulls sí, l’interior de les persones que estimo és transparent, ja no podràs enganyar-me mai. El meu cor serà teu per sempre.

– Ara em toca a mi doncs – ensumà el cafè i va fer primer un petit tast – és deliciós. Com pot sortir aquesta ambrosia d’aquell trasto ronyós?

– Pren-te tota la tassa i relaxa’t. Aquest cafè és diferent del que coneixes perquè les circumstàncies que t’envolten són especials.

En Joaquim va obeir no gaire convençut, però un cop va tornar a ensumar el suau aroma de la seva tassa aquell home va gaudir-la glop a glop mentre em mirava de la manera que jo estava desitjant feia estona. Estava assaborint molt més que un simple cafè ben fet, que de fet era un cafè que no tenia res d’extraordinari apart de ser un dels més cars del supermercat. El que importava més que el sabor del cafè era el significat que tenia per a nosaltres aquell moment, l’instant sensacional en el que una nova gamma de percepcions extracorpòries ens lligava, jo era ell i ell era jo. Un bon cafè era important per donar aquell punt de sabor al paladar que rematava el plaer d’una vivència diferent, una inversió de personalitats per conèixer-nos més en profunditat i experimentar un sentiment només reservat a uns pocs privilegiats. Ens estàvem unint en una simbiosi en que jo seria una mica ell i ell seria una mica jo, convertint-nos en éssers complementaris l’un de l’altre fins el moment de la mort d’un dels dos. En Joaquim va tancar els ulls i jo vaig seure en la seva falda, en obrir-los em va fer un petó en una galta mentre li queien les llàgrimes.

– Tot el que he vist és cert?

– Totalment. Tot el que has vist passarà en els propers anys – vaig assecar les seves llàgrimes amb la mà i li vaig fer un petó als llavis.

– És necessari tot aquest sofriment per als meus fills?

– Això els portarà a viure l’aventura més gran somiada per un ésser humà, però primer s’haurà de reforçar el seu caràcter.

– I dius que no tens poders?

– El poder és teu, jo només conec la manera d’ajudar-te a manifestar-lo. Tots som capaços de veure el futur si seguim un procediment de purificació espiritual.

– I nosaltres dos?

– Vols que t’expliqui el que has vist?

– No ho entenc. Estarem junts uns mesos i després et perdré? Aleshores quin sentit té enamorar-me de tu si m’abandonaràs en poc temps?

– Només serà temporal, amor meu, fins que tanquem el nostre cercle. Primer hauràs d’enfrontar-te amb la solitud absoluta.

– Quan serà això?

– Dintre d’onze anys.

– Per llavors tindré seixanta-dos anys i tu seguiràs quasi igual.

– Però serem una família i podrem ser-ho per sempre.

– Per sempre?

– Només si tu ho vols…

En Moses troba la Keo a Xangai, 12 d’abril de 2170.

Estava endormiscada a sobre del llit de la meva habitació de l’Hotel Howard Johnson Plaza quan algú va picar a la porta amb la mà. Jo no gosava d’obrir doncs tenia por de rebre alguna inoportuna visita que em descobrís i em portés a un laboratori per estudiar-me. Se m’esgotava la imaginació amb els noms i les dates de naixement, la Keo laosiana va haver de convertir-se en la Janet australiana per creuar aquella frontera, i tenia vint-i-tres anys de passaport en comptes dels setanta-un reals. Vaig decidir-me a preguntar sense obrir la porta.

– Qui hi ha?

– Hola Janet, sóc el teu pare.

– El meu pare és mort, es confon de persona.

– Et repeteixo que sóc el teu pare, ja sé que Janet és un nom fals igual que el de Keosaychay que feies servir fins no fa gaire. Fa setanta-dos anys en Juan Escalona va conèixer a una preciosa vietnamita anomenada Dong i va tenir una filla amb ella.

– N’hi han moltes Dong a Vietnam, és un nom molt comú.

– Però aquesta Dong es tornava boja pel préssec en almívar i sempre taral·lejava la cançó “close to you” quan feia coses a la cuina i es pensava que ningú l’escoltava..

– Descriu-me els seus pits, què tenien d’especial?

– Creus que és necessari? No ho trobo adequat parlar de pits ara mateix, estic al passadís d’un hotel per on es mou molta gent.

– Si afirmes que ets el meu pare deuries veure despullada la meva mare, almenys una vegada. Qualsevol home que hagués estat amb ella d’una manera íntima se’n recordaria dels seus pits.

– El seu pit dret era més petit i el remataven dos preciosos mugrons, ella deia que això la feia una dona especial.

Allò no ho podia saber ningú que no la hagués conegut de veritat, vaig obrir la porta. Va entrar un home que aparentava uns quaranta-cinc o cinquanta anys, baix i amb els cabells negres.

– Filla meva, ets el viu retrat de la teva preciosa mare.

– La meva mare va morir als vuitanta-nou anys i els seus cabells feia anys que eren blancs, en canvi jo en tinc setanta-un i sembla que acabi de sortir de la universitat. Necessito una resposta, per què sóc diferent dels demés? Per què al complir la majoria d’edat jo semblava encara una nena de sis anys?

– Ets una mutant per culpa meva, prego em perdonis.

– Per culpa teva? Explica’t.

– Fa setanta-dos anys em vaig sotmetre a un experiment genètic per prevenir l’Alzheimer, però el resultat no fou el que s’esperava. Les meves neurones es van començar a regenerar i vaig deixar d’envellir, o al menys no a la mateixa velocitat de la resta dels mortals. Durant el temps que vaig conviure amb el personal del centre mèdic secret que hi havia a Hanoi la teva mare i jo ens vam enamorar, el resultat és el que ja coneixes. La nostra esperança de vida és més o menys del triple d’una persona normal i la dels nostres fills també.

– Ho vaig sospitar ben aviat i per això no n’he tingut – vaig respondre amb veu de frustració – no vull tenir una criatura que es passi tota la vida fugint com jo.

– Vine amb mi, els Soldats de la Fe et protegiran com ho han fet amb mi.

– Ho sento, tinc una missió a complir.

– Saps que corres un gran risc? Si descobreixen el teu secret acabaràs en el laboratori de qualsevol país o empresa multinacional, seràs un conillet d’índies per a la resta de la teva vida.

– La persona que depèn de mi és una jove que corre un risc encara més gran. A mi ja no em preocupa el fet de morir, ja he viscut prou sent un monstre, em preocupa que mori una noia que té encara tota una vida per endavant o que un malparit la converteixi en una prostituta drogoaddicta.

– No vens amb mi aleshores?

– Ho sento molt Pare, necessito experimentar d’una vegada el que és tenir una família amb l’home que estimo i aquesta és la meva oportunitat.

– Tu mateixa, no et donaré més oportunitats.

– Ni jo te les demanaré, i si us plau no em busquis més, aquest encontre l’hauríem d’haver tingut fa més de seixanta anys. Vas fugir i ens vas abandonar a la meva mare i a mi.

– No sabia que la Dong estigués embarassada, no hagués marxat si me n’hagués assabentat, m’hagués quedat amb vosaltres.

– Però vas marxar, no la devies estimar tant a la mare. Jo no cometré aquest mateix error, m’espera una persona que necessita que algú la faci feliç.

– Doncs adéu filla.

– Adéu per sempre, Pare.

Tan aviat havia foragitat el meu pare de l’habitació, vaig trencar a plorar doncs aquella havia estat una de les decisions més dures que havia pres en tota la meva vida. Però aquella adolescent necessitava que una mà amiga l’apartés de la marginació en la que estava a punt de caure. Feia mesos havia rebut una trucada de la Gisela, la germana d’en David. Aquella dona em demanava que em fes càrrec d’una noieta desconeguda en el moment de que la fessin fora del centre de menors on estava confinada. Estava clar que no li devia res a la Gisela, ni tan sols a en David, però aquella era el senyal que esperava. Feia molts anys que necessitava formar la meva pròpia família i aquella era la meva oportunitat. Sé que en Joaquim encara no ha refet la seva vida i està sol, i no m’importa que en aquests moments quasi pugui semblar el meu avi; si ell m’accepta a mi i a la Jing serem una família i serem feliços per sempre més.

A l’endemà d’aquell incident, vaig anar a buscar a la noia al centre de menors del districte sisè de Xangai. Aquell orfenat era un edifici brut i estranyament trist, vaig entrar al vestíbul i vaig anar a preguntar al funcionari que estava al mostrador. Esperava que el meu mandarí fos prou bo com per poder explicar-me amb propietat i poder endur-me la noia sense massa problemes.

– Què desitja senyoreta?

– Venia a buscar la Hu Jing.

– Qui la demana?

– Janet Lafontaine, sóc l’advocada de família autoritzada per l’Estat Australià per sol·licitar la seva custòdia, que ha estat concedida pel jutge de menors de la Comuna de Xangai.

– Demà serà major d’edat, el que fa és una estupidesa. Qui vol una filla per un dia?

– Demà serà demà, aquesta noia avui encara és menor d’edat i tinc el document de la Comuna de Xangai confirmant que sóc la seva tutora legal.

– Vostè mateixa. Xiaohong – va avisar a una companya per el intèrfon – digues la Hu Jing que reculli totes les seves coses i que vingui immediatament a recepció.

Vaig haver d’esperar tranquil·lament tres quarts d’hora però finalment sortí per una porta una jove baixeta amb cara de nena, l’home del mostrador va assenyalar-me amb el dit i la noia va venir cap a mi.

– M’has vingut a buscar?

– Vinc de part de la Gisela, et portaré a la República Atlàntica, tindràs una vida millor.

– La Gisela? Com està? Aquella gent no va em deixar acomiadar-me d’ella, van enviar-me de tornada a la Xina sense dir-me res.

– Ara ja ha passat tot, d’avui en endavant ets la meva filla.

– Vols ser la meva mare? Per què? No em coneixes i a més ets massa jove.

– Tu i jo ens mereixem tenir una família. Avui dormiràs a la meva habitació de l’hotel i demà agafarem un vol amb destinació a Barcelona.

– Anem a Barcelona?

– T’encantarà, és una ciutat preciosa…

La Keo i la Jing.

La Keo pentinava els llargs cabells de la Jing amb la mà mentre pujaven per l’ascensor d’aquell pis de l’Eixample. La Jing rondinava, ja que com a adolescent que era reivindicava la seva adultesa.

– Prou mama, no sóc una nena petita, ja tinc divuit anys.

– No em diguis mama en públic, ara sóc la teva germana Janet. Estic cansada de dir-te que ningú ha de sospitar el que em passa, correm un gran perill. Vols que em tanquin en un laboratori per sempre més?

– D’acord Janet, perdona, és que ets tan bona amb mi…

– A més no voldràs que en Joaquim et vegi despentinada, has de causar-li una bona sensació si volem que sigui el teu pare.

En arribar l’ascensor al pis corresponent s’obriren les portes. Van sortir al replà i la Keo premé el botó del timbre d’una de les portes. Va obrir en Joaquim Lavall, el pare d’en David.

– No pot ser, Keo, la meva Keo?

– La mateixa, però ara em dic Janet – va donar un petó als llavis a en Joaquim, que va tancar els ulls per evocar altres temps.

– Passeu si us plau. Què us porta per aquí? Ja ha arribat el moment?

– Doncs sí, he vingut a demanar-te que m’acullis a mi i a la meva filla.

– T’he esperat molt de temps, ara ja sóc vell. No crec que puguem fer gaire bona parella, encara ets una noia joveneta.

– Ja saps que sóc més vella que tu malgrat aquesta carcassa, sé que si no passa rés viuré molt més que tu però et prometo ser la teva fidel esposa fins que la natura ho decideixi. El meu cor només ha estat teu i del teu fill.

– Tu i en David…?

– No em preguntis això, el que va passar a Vientiane no ha existit per a tu – la Keo estava decidida a mantenir aquells mesos de simbiosi en secret i no malmetre la relació d’en David amb la Camille – ningú pot saber el que vaig tenir amb el teu fill, tu tampoc amor meu. Pensa només que l’estimo com a un fill i així el vaig estar cuidant al llarg d’aquells mesos feliços, estava molt trist i s’enyorava d’aquells que ja no hi eren.

– I la noia? – va assenyalar la Jing amb el cap.

– Contribueixo a la nostra família amb una filla. La Gisela va demanar-me que em fes càrrec d’ella – la Keo la va empènyer una mica perquè s’acostés una mica més a en Joaquim.

– La Gisela és la dona més guapa del món – va dir la Jing – pobreta, aquelles meuques li van donar una pallissa per la meva culpa.

– Tens nom noieta?

– Em dic Jing – va respondre amb un enorme somriure que va deixar veure una dentadura blanquíssima.

– A partir d’ara seràs la Jing Lavall i em diràs papa.

– Som una família? – va preguntar-li la Keo a en Joaquim – de veritat?

– La més estranya del món, però espero que també la més feliç…som una família.

– Si us plau, Jing – va dir en Joaquim – vine amb mi que t’ensenyaré la teva habitació.

– Una habitació per a mi sola?

– L’habitació de la Gisela ara és teva, em temo que no la tornaré a veure mai mes.

– No diguis “mai més” – intervingué la Keo.

– Què vols dir?

– Saps guardar un secret?

– Ja saps que sí.

– Doncs quan anem al llit te l’explicaré…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s