Relat curt en català: Selvàcia

Selvàcia
Lluís Carrera i Miralles
15/12/2014

Text © Lluís Carrera

Disseny portada / Cover design © Anthony Holmes

Agraïment especial a Marga Grau per la seva col·laboració.

SELVÀCIA

La Humanitat del segle XXVII es troba polaritzada en dos grans blocs: els estevites i els troians, dues comunitats enfrontades per cinc segles de guerres i genocidis sistemàtics. Els estevites són un grup de sis-cents milions de persones que viuen a Nord Amèrica i el Nord-oest d’Europa, representen en línies generals una societat opulenta i ociosa que viuen del dur treball dels troians… però això és a punt de canviar, doncs un ésser androgin anomenat Selvàcia lidera un grup de troians que acaba de crear una ciutat estat on no cap l’odi, la pobresa, la desolació, la guerra… Nan Duke, la desitjada, la estimada… la invisible ciutat de la llibertat.

Nan Duke, que en la llengua dels troians significa “sota terra”, és una ciutat feta de galeries subterrànies excavades a partir de la gruta coneguda com a Seegrotte, que abasteix d’aigua els ciutadans d’aquest peculiar racó d’Europa. En una de les més profundes galeries de la ciutat, protegida per la seva guàrdia personal, Selvàcia rep a tot aquell que frisa per la seva tendra benedicció. Després d’un sopar especialment escàs, rep al guerrer Solos, valent lluitador de mil batalles que sospira pel favor de la seva pacífica divinitat… per una mica més que les carícies i petons amb que obsequia a les criatures faltes de consol.

– Extraordinari és el teu amor, bella Selvàcia, però hem de empunyar les armes contra l’enemic estevita si no volem ser exterminats.

– És la teva llavor violenta la que parla, gallard Solos, però tots tenim dues cares… som ambivalents, endarrere del teu dur semblant hi ha un home tendre, algú a qui no l’amoïna la meva dualitat total… mascle i femella tot en un, tu també toques els meus llavis i jugues amb la meva pell com un galà que busca en mi la feminitat d’una donzella.

– Saps que t’estimem i que et seguirem a la mort més horrible per tal de defensar la teva divina obra, de sentir el teu pit en el nostre pit… aquell alè que ens va alliberar de l’embrutiment i les penalitats de les mines.

– Aleshores, si és amor el que sents, per què el contamines amb aquest verí anomenat odi? Per què aquesta rancúnia vers a l’amo del que t’has alliberat? Deixa’l viure, doncs si no reflexiona aviat morirà emmetzinat per la seva pròpia bilis.

– Com ho saps, oh, llum etèria de la nit? Quin és el poder que guardes gelosament sota aquest suau mantell?

– Només hi ha un cos feble – Selvàcia es despulla de les seves robes mostrant la seva nuesa, una fràgil criatura de pell blanca i pits petits, rodonets, un cos rematat amb els atributs de dona i home combinats amb suprema gràcia… quelcom que segles enrere hagués causat una general abominació ara s’embolicava en una aura divina – sóc dona, sóc home, sóc dèbil i forta alhora… no puc empunyar una espassa, per això la meva única arma és l’amor, un amor tan intens que em produeix tan profund dolor que cap ésser humà és capaç d’entendre… us estimo tant que moro per tots vosaltres cada nit, i contradictòriament això em dóna vida, un llarg camí de cent setanta anys dedicats a estimar-vos… per això prefereixo el dolor d’amar sense fi a la insensatesa de la indiferència, a la mort en vida que és odiar, a sentir en els meus llavis l’amarg tast de la soledat.

– Només puc estimar-te i obeir-te, formosa hermafrodita, aquest cavaller de nom Solos donaria més de cent vides si les tingués per protegir la teva.

El que tenien cent metres per sobre els seus caps era la guerra, la mort, runes miserables d’una vida que havia deixat d’existir… Els drones estevites bombardegen sense descans una ciutat abans anomenada Viena, ara aliment de les flames, un quadre dantesc que amaga sota el seu ventre la ciutat que algun dia ha de sortir a la superfície per donar esperança a tots aquells que decideixin estimar la llibertat. Un exèrcit de robots ha aixafat la revolució troiana per enèsima vegada, des de terra, mar i aire, boscos i erms, platja i muntanya… però el subsòl és dels troians i de la seva amant senyoria, la bella Selvàcia de roigs cabells i veu cristal·lina, aquella que ha estat dotada de vida eterna per donar a la Humanitat una segona oportunitat…

Doncs estevites i troians són germans, la seva sang és vermella, les seves llàgrimes són salades, s’alegren i s’entristeixen de la mateixa manera. Aleshores, per què aquesta guerra? Per què uns són amos i els altres serfs? No pot un nen troià alimentar-se d’un pit estevita? És que són tan diferents? Doncs no, només una casta dirigent volt que aquesta diferència existeixi… una camarilla immunda de governants corruptes i àvids de poder on uns pocs viuen del patiment de la majoria; per això tracten desesperadament de trobar Nan Duke, per convertir-la en una nova Troia, per tenyir de vermell el Danubi amb la sang d’aquells troians díscols que han tingut la gosadia de rebel·lar-se contra els deixebles d’Esteve el Gran, senyor de la Cristiandat, assot dels infidels, rei dels cels i de les terres civilitzades…  aquell que va néixer a Mart com una malaurada profecia que el convertiria en el Déu de la Guerra, sàtrapa de la immunda dinastia dels Capets, cinc segles fa d’allò i els seus deixebles estevites han arrasat les fèrtils praderes de la llibertat i la democràcia.

Però avui la terra dels estevites és de dol, el terrible rei Joan el Caçador és mort, el qui fou cruel perseguidor de troians… el més gran dels genocides que ha conegut la Humanitat des de la Terra fins a la Nebulosa d’Orió. Hereta la corona la seva filla, una fràgil princesa de dinou anys embarassada… i des del seu balcó al palau d’Aquisgrà es dirigeix a una multitud que l’aclama:

– Compatriotes, als que haveu coronat a la meva humil persona, Filippa Capeto-DeGreeze, com a reina de l’Univers Conegut, tsarina de les terres descobertes per l’ésser humà des que fou creat… fins i tot de mons que mai visitaré, us he de dir una cosa en confiança que potser us agradarà o potser us enfurismarà fins al punt de desitjar assassinar-me… però és la meva voluntat com a dona lliure, com a dolça mare de tots que sóc. En el dia d’avui, 29 de maig de 2.668, havent rebut la corona del vostre difunt rei Joan Capeto-Uoskhborg o Joan II el caçador, proclamo l’abolició de la separació de les persones en estevites i troians, doncs és una ignominiosa diferenciació artificial i cruel que ha portat a l’assassinat de milers de milions de criatures innocents. Que m’escoltin els generals i que aturin d’una vegada aquesta guerra que ja massa segles ha durat, és la meva ordre que es retirin robots, tancs i soldats dels carrers i que s’uneixin als nostres germans troians per celebrar que una nova era d’amor i de respecte ha de començar. El fet de que el meu pare, el caçador, hagi estat caçat per la seva presa té un significat important per la ironia del seu destí, la trista fi d’aquell depredador innat que no va tenir escrúpols en prendre tot allò que desitjava encara que fos per la força.

Filippa va mirar als que l’escoltaven estupefactes, tancar centúries de violència i injustícia en unes poques paraules li va semblar possible en aquell moment, d’alguna manera va percebre que era una grata sorpresa per a tothom; d’això no hi havia cap dubte, la gent esperava que del seu ventre sorgís el miracle que redimís aquell castigat univers dels pecats passats i presents. Per suposat, Filippa no era estúpida, la dictadura no s’acabaria perquè una bonica jove embarassada posés cara de nena bona i digués que tot havia finalment acabat. La pugna entre estevites i troians no es dissoldria en un dia, ni potser en mil, ni potser mai… hi ha molts soldats que es troben lluny de casa seva àvids del botí que se’ls va prometre a canvi d’allistar-se. Era una postura personal, un alliberament, la venjança contra aquell monstre que va gaudir de la seva vagina des que era una nena, del que va enviar els seus cinc germans a la guerra per a més gloria de la casa dels Capets… el cabró era mort d’una punyetera vegada i per primer cop en la seva vida es va sentir lliure. Va notar la contracció i com es mullava el seu vestit, el petitó ja venia al món, aquell que era fill i net del mateix home… el que seria el primer Capet lliure de l’estigma de la sang vessada durant segles per la família més cruenta coneguda en la Història.

Demetri no podia donar crèdit al que estava escoltant des de la sala audiovisual del seu palau, aquella nena estúpida, la puteta del seu pare es carregava la raó de ser d’una dinastia de cinc segles. Havia d’aprofitar la feblesa de la seva neboda per ocupar el lloc que el corresponia, que no podia ser un altre que el tro d’Aquisgrà. Amb les tropes escampades per tota la terra necessitaria almenys sis mesos per donar un cop definitiu i fer-se amb aquella vella ciutat europea, la reina trobarà ara el recolzament de Selvàcia i els seus troians rebels… prostitutes, drogoaddictes, transvestits anarquistes, poetes marietes, ateus i gent de mal viure, aquells que no van acceptar el lloc d’esclavitud que els corresponia com a patètica raça inferior i prescindible. Va cridar el seu Estat Major per l’Edison, i en aquella habitació aparegué una sala de reunions virtual amb els generals més importants de les forces armades estevites junt amb els senescals de les terres llunyanes i ocupades per la Corona.

– Bona tarda Altesa, nosaltres també acabem de veure en audiovisual el discurs de la reina. Sembla que les coses prenen un caire inesperat – Va parlar el General Maties Cendres, Capità General de les tropes terrestres i Ministre de la Mort, antic instructor d’assassins al servei de la corona dels Capets.

– Hem de tallar-ho de soca-rel. Aquesta neboda meva acaba de demostrar la seva incapacitat per regnar, ha de ser deposada i rellevada per algú amb més decisió. No podem admetre que el membre més feble de la família ostenti el poder de el nostre gran imperi.

– Això implicaria violar la Llei Inviolable, senyor, dictada per l’excels Esteve el Gran… qui la desobeeixi sofrirà la mort per castració i dessagnat – La veu era del Almirall General Crist White Capel, que era a més el jutge del Tribunal Suprem.

– No va ser el nostre alliberador Esteve el Gran qui va abolir totes les constitucions de la Terra? No és doncs el principi de inviolabilitat, un precepte violable a la pràctica?

– Perdrem tota la legitimitat, senyor, la Reial Armada que dirigeixo és composta de mariners que estan enamorats de la nostra preciosa reina. Si posem en perill la seva vida, seran els nostres testicles ensangonats els que serveixin de menjar als coloms de la Stephenkönig-Platz d’Aquisgrà.

– Si el meu destí es trobar la mort, que així sigui, porto tota la meva vida intentant capturar la Selvàcia… aquella pecaminosa abominació immortal que ens durà al vici i la iniquitat si no la exterminem. TOTS SOM ESTEVE CAPET!

– TOTS SOM ESTEVE CAPET! – van corejar tots els membres d’aquell sinistre Estat Major – PATRIA O MORT, VENCEREM!

Amb aquella fita que fou pronunciada per en Fidel Castro fa més de 700, va concloure la primera reunió de la conjura contra la reina Filippa… era el inici d’una guerra civil entre estevites, una de tantes, de nou per Déu, la Pàtria i la superioritat d’uns contra els altres, alimentant el discurs de l’odi mentre la pau i l’amor llanguia sota terra, les esperances dels troians s’esvairien molt més ràpid que els núvols a l’estiu, i la dolça Selvàcia seguiria vessant amargues llàgrimes de tristor per totes les ànimes castigades de l’univers.

28 d’octubre de 2.668, es fa de nit, demà se celebrarà el cent setanta-un aniversari de Selvàcia, però ella acaba de sentir el gèlid fred de la negra mort a la seva esquena… al final ho havia entès tot, el inici de la llum era que la seva flama s’extingís. Es posa el més bonic dels seus vestits, unes espectaculars sabates de taló i realça la seva bellesa natural amb un maquillatge acolorit, i es dirigeix a l’alcova de Solos. Colpeja dos cops la porta amb molta suavitat, el soroll és quasi inaudible… Solos obre la porta.

– Preciosa dama, que fas picant a la meva porta?

– És la meva darrera nit, demà moriré a l’alba.

– Entra, no agafis fred amb una roba tan vaporosa. A què ve això de que moriràs demà?

– Al final he entès que és la meva sang la que s’ha de vessar per acabar amb aquests segles de foscor.

– No permetré que et deixis matar per aquells maleïts estevites, des que van decapitar la reina Filippa ets l’única esperança del món.

– Què innocent que ets, Solos, és per això que t’estimo amb totes les meves forces. Filippa és sana i estalvia junt amb el seu nadó, s’amaga a les meves estances des de fa tres dies… ella us guiarà i cuidarà de la mateixa manera que fa amb la seva criatura. La decapitació va ser una invenció de la gent de Demetri.

– Haig de convèncer-te de que no ho facis, no t’he fet encara la meva esposa perquè sempre has rebutjat el meu oferiment. Però no deixaré marxar a la dona que més estimo cap a la mort.

– Saps que no sóc una dona, amor meu, tu mateix m’has vist nua vàries vegades.

– Aleshores corregeixo, ets la persona que més estimo, i així serà per sempre.

– Ja saps que fa molts anys que sóc així, tu em parles ara d’amor perquè ets jove i gallard, però què passarà quan poc a poc el temps vagi fent que les teves forces fallin, que la teva masculinitat vagi minvant i els teus sentits es desorientin fins que al final  em maleeixis per la meva eterna joventut?

– Això no passarà, no puc maleir l’estrella que em guia en la foscor, la llum del meu avenir.

– Ho sento molt, Solos, la decisió ja ha estat presa, demà sortiré a la superfície i has de ser tu qui em porti de la mà fins les portes de la meva mort… els estevites faran la resta.

– NO.

– Et prego que respectis la meva decisió, no siguis egoista… la humanitat necessita que jo mori. Per això t’he portat un regal.

– Un regal?

– La meva virginitat guardada gelosament durant cent setanta-un anys, es tota teva, et dono la meva primera i última nit d’amor…

– No tinc prou, vull estimar-te la resta de la meva vida.

– Ho sé, però és la meva darrera oferta, i està lligada a que em facis una promesa.

– Quina promesa?

– Et casaràs amb Filippa i seràs el pare de la seva filla, i tindràs cura de elles i les protegiràs la resta de la teva vida.

– I ella què diu?

– Ella ja t’estima, t’espia sigil·losament, sospira per tu… sé que et farà molt feliç. És un àngel que ha vingut a restablir un món d’amor, una flor que neix d’entre les runes de la nostra societat ensorrada.

– Però no la conec, no sé si podré estimar-la com a tu.

– Ho faràs, per la meva memòria… pel tast dels meus llavis que et quedarà aquesta nit…

Aquella nit es van descobrir l’un a l’altre, en l’acte d’amor més tendre i intens que mai dues persones han experimentat i que no ho experimentaran mai més. Després es van quedar adormits, abraçats, com si aquella nit anés a durar eternament… Però no va ser així. Un petó va despertar a Solos, que en obrir els ulls va veure el bell rostre de Selvàcia, que ja s’havia vestit i maquillat. Tot el món va caure-li a sobre, havia de portar la seva estimada a la mort. Selvàcia va somriure…

– No vull que ploris, amor meu, recorda aquesta nit com la millor de la teva vida… i porta’m dintre del teu cor, conforta’t sabent que vaig a un lloc millor.

– Això no ho saps.

– Hi estaré si tu realment ho creus – li va besar els llavis – potser aquest lloc és el teu cor…

Van pujar a un vehicle que semblava la vagoneta d’una mina a la que s’havien adaptat uns seients molt confortables. Van recórrer quilòmetres de galeria, agafats de la mà, mirant-se silenciosament doncs no calia dir res. Solos va aturar el vehicle i va ajudar a baixar a Selvàcia, ambdós caminaren un centenar de metres fins que una porta es va entreobrir deixant veure les primeres llums de l’alba entrant a la galeria.

– Has de deixar-me aquí, des d’aquest punt seguiré sola.

– Però…

– No diguis res – Selvàcia el va fer callar amb un petó – només que m’estimes.

– T’estimo amb bogeria, Selvàcia.

– Per sempre, amor meu…

I Selvàcia va sortir a l’exterior, passejant per un camí que hi havia entre les runes. Solos es va quedar mirant des de l’escletxa de la porta. Selvàcia estava més bella que mai, era una veritable deessa de l’amor, la estampa més bella que mai uns ulls mortals havien gaudit… Un soldat va sentir les seves passes i es va girar, va sonar un sol tret, i Selvàcia es va desplomar lentament. Una sacsejada va recórrer el cos de Solo, va haver de tapar-se la boca per no cridar, un crit ofegat que li col·lapsava el pit… el seu amor havia mort, i ell l’havia deixat morir, es va sentir el més covard dels homes, un assassí per omissió…

Però, per a la sorpresa de Solos, el soldat va aproximar-se al cos sense vida de Selvàcia i va trencar a plorar… un plors profunds i sincers que ràpidament van contagiar-se als seus companys. Va seguir observant, van trigar una bona estona en asserenar-se, quan ho van fer van preparar una llitera i van dipositar el seu cadàver amb molta cura. Finalment, va veure com els soldats s’allunyaven entre llàgrimes amb les restes de la seva estimada. La tornada a Nan Duke va ser llarga i penosa, va anar a buscar la Filippa per presentar-se. Va picar a la porta de les estances que havien estat de Selvàcia, va obrir una jove menuda amb un nadó als braços, que el va rebre amb un somriure.

– Tu no em coneixes, almenys no com a persona; sóc Filippa, la teva futura esposa.

– Saps que estic complint una promesa.

– Ho sé, també sé que ets un heroi que acaba de salvar el món.

– Què dius? He portat el meu amor a la mort.

– Mira l’audiovisual.

Les imatges van fer plorar d’emoció en Solos, els soldats de tot l’univers conegut havien deixat de lluitar, estevites i troians s’abraçaven. Els soldats que havien mort la Selvàcia van endur-se el seu cos i van improvisar un altar en un turó proper que hi havia a prop del que quedava del Palau de Schönbrunn, i centenars de persones feien cua per besar el preciós cadàver de Selvàcia. Una revolució pacífica va apropiar-se de tots els centres de poder en qüestió de pocs minuts… Aquell generós sacrifici de l’ésser més bell de l’univers va portar de retruc la germanor entre totes les persones de bé, la fi de les bales i el principi dels més amorosos versos dels trobadors.

FI

Anuncis

2 thoughts on “Relat curt en català: Selvàcia

  1. Hola Lluís.

    Dues coses.

    Una. T’animo a seguir endavant com a escriptor, crec que ets bastant bo.

    Dues. Pel motiu que sigui, sembla que els comentaris a aquest article han estat suprimits per algú. Ho sembla. Ho trobo extrany… En fi…

    Res més per ara.

    Que vagi bé, noi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s